El retorn d’en Joan Petit

Actualment al món hi ha més de sis mil llengües. De les quals, més de la meitat es troben en perill d’extinció. No cal anar gaire lluny per a trobar llengües que lluiten per la seua supervivència. A Europa, encara hi ha estats que es neguen a signar la Carta Europea de Protecció de les Llengües Minoritàries.

A l’altra banda dels Pirineus trobem una vella nació amb una bella llengua: l’occità, germana bessona del català. França, l’estat dels drets humans, ha aconseguit una fita amb pocs referents al món. En tres generacions ha fet que una llengua viva passi a no poder ser sentida normalment. La prohibició de l’ús en l’administració, la necessitat de la llengua oficial (només l’oficial) per a qualsevol treball, l’exclusió de la llengua a l’escola obligatòria, la complicitat dels mitjans de comunicació i la burla sistemàtica fins a fer sentir vergonya a qui la parla. Tot plegat, a portat moltes famílies a pensar que ja no té sentit transmetre la llengua als fills i els estalvien el seu patiment canviant a "la llengua útil".

Occitània és el territori on es parla occità. Mai ha sigut un estat ni una unitat administrativa. L’occità viu a cavall de tres estats: ocupa un terç del territori de França, on viuen gairebé 14 milions de persones i el saben parlar prop de tres milions; s’estén per dotze valls alpines del Piemont italià, on viuen 180.000 persones, i és la segona llengua territorial a Catalunya: és occità l’aranès que es parla a la Val d’Aran.

L’occità és una llengua romànica, com el català, el francès o el castellà, va ser la primera llengua d’Europa en producció literària, va ser la llengua de cultura a Europa i era la llengua de les poesies i cançons dels trobadors.

Occitània va estar sempre vinculada a la Catalunya medieval. Va ser trencada i ocupada per la corona de França, primer, al s.XIV, amb la justificació d’una croada religiosa. I després, la Revolució Francesa i els principis republicans bastiren un model d’estat-nació centralitzat en què l’égalité només permet el desenvolupament de la llengua francesa. L’occità el van negar i convertir en patuès . Els van negar la llengua i la història.

Catalans i occitans han seguit en vuit segles evolucions diverses i, a vegades, les fronteres dels estats han creat fronteres mentals al si de bases culturals comunes. Serà possible el desenvolupament d’una nova centralitat catalano-occitana, amb 25 milions d’habitants, en l’arc llatí d’Europa que lligui història, comunicacions, intercanvi i desenvolupament econòmic?

Tendiran a desaparèixer les llengües no estatals o, en l’Europa diversa serà possible entendre’s des d’Alacant fins a Torí, i de Balears fins a Bordeus? Català i occità són llengües germanes. Hi seran a l’Europa del futur?

Podem veure el reportatge en aquest vídeo