Activitat de debat sobre qualsevol de les qüestions plantejades per Rita Segato en la conferència Feminisme: debats pendents, que podem veure en el següent vídeo o llegir la transcripció al valencià de la conferència

 1. Idees força

1. Allò personal és polític? Podíem dir que no només «allò personal és polític» sinó que «allò polític és domèstic» o que «hem de domesticar la política». Amb altres paraules, solament és política l’ocupació d’espais de poder, de gestió, en el camp públic, en el camp de l’Estat? o pot ser també política prendre allò públic amb un estil de politicitat i de gestió de la vida, de la cura, que és característic de la història de l’espai domèstic, de la història d’aquest espai casa endins, porta endins, que ha estat totalment transformat en un marge, en una resta d’allò polític i que ha estat transformat en íntim i privat? És allò domèstic realment íntim i privat?
2. Podem transformar la societat des de l’Estat? En el camp de l’Estat, en el camp discursiu està la nostra gran victòria. La nostra gran derrota fins ara està en la vigilància i la protecció dels cossos femenins i feminitzats. ¿Què ha fallat i què falla en l’Estat que fa que no hi haja pogut fer disminuir les formes diverses de violència que patim les dones? Llavors crec que hem descurat el pensar la vida mateixa i el nostre paper polític dins de la vida mateixa, és a dir, a la casa i al carrer. I el carrer prendre’l com una extensió de la domesticitat, de l’espai domèstic, de l’espai de la cura i de la vida mateixa. Açò és el que he anomenat el problema de la fe estatal.
3. Contra qui lluita el moviment feminista? Qui és l’enemic de les dones? El nostre enemic és el sistema polític que anomenem patriarcat i no, els homes. Per què dic que és un ordre polític i no és religió ni cultura? Perquè aquest ordre polític patriarcal, que es basa en la desconfiança moral de les dones, existeix en les més diverses cultures. El Gènesi, per exemple, narra un mite que té una estructura universal: n’hi ha una figura que té una vulnerabilitat moral, és Eva, fàcilment temptada, cosa que no li passa a l’home, i fàcilment es menja la poma i amb aquest càstig, que rebrà ella i tota la humanitat, comença la història humana. En altres societats el conte és un altre, però l’estructura és idèntica. La dona descura el ramat, descura la sang menstrual, li agrada molt el sexe; en fi, comet algun tipus de desobediència i es castigada. Tots aquests mites són narrats com el mite fundador de la història de la humanitat. Ací comença el patriarcat, el primer sistema polític normatiu que surt de l’expropiació de prestigi i de poder, d’expropiació del valor de la veu. Quina de les veus val? La veu de l’home. Aquesta estructura que es genera ací, és el primer ordre desigual, és l’ordre fundant de tota desigualtat, on es genera allò que entenem per allò femení i, també, el que entenem per viril. És a dir, l’home s’origina ací beneficiant-se d’aquesta narrativa originària i passa a estar per damunt de la sospita moral. Més encara, passa a transformar-se en la vara del que és moral i del que no ho és. Després, aquest sistema passa a ser replicat per totes les altres formes de la seua gestió. És a dir, totes les altres formes de «ser l’amo» són rèplica del «ser l’amo» primordial, que és el «ser l’amo» patriarcal, que és l’esquema que fonamenta totes les altres formes de control sobre els cossos i sobre la vida. Açò és el que les dones hem de combatre.
4. Per a qui són les nostres victòries? La meua proposta és que una victòria de les dones en transformar el món i en desconstruir l’ordre patriarcal és una victòria el fruit de la qual, el seu profit, serà per a tots i per a totes, és a dir, per a la societat. Per açò, hem de desguetitzar el moviment feminista. En quin sentit? Nosaltres les dones hem vist el gran dèficit que li causa a la felicitat humana un ordre regit per la normativa patriarcal. Però hem d’entendre també que quan aconseguim ser vencedores en la nostra lluita contra aquesta estructura, la primera estructura de «ser l’amo» i de desigualtat, el benestar resultant serà un benestar de tot el món, no solament de les dones.
5. Quin paper tenen els homes en la desconstrucció del patriarcat? La meua resposta, pel que acabe de dir abans, és que som nosaltres les que estem col·laborant amb la desconstrucció d’allò que als homes els oprimeix. Per què? Perquè la primera víctima, en ordre de seqüència, de la construcció d’un subjecte dòcil i obedient a la llei patriarcal són els homes. Per a la formació de la masculinitat, primer l’home pateix la podada de la seua sensibilitat i la censura, l’ull dels altres barons, sobre els seus aspectes femenins. Tot el bullying a les escoles parla d’això. I, després, en acceptar sobre si aquest bullying, aquest ull vigilant, aquest mandat que li diu el que pot i el que no pot, passa a exercir la seua crueltat de diverses formes: moral, simbòlica, financera, física, sexual, feminicida, sobre les dones. Tot això és, al meu entendre, una victimització de l’home per a què després l’home puga victimitzar. Aleshores quin és el paper en les lluites antipatriarcals de cadascú? El paper de nosaltres les dones és alertar els homes quant es perden en la construcció i en l’obediència del mandat de masculinitat, que no deixa de ser una altra cosa que un mandat de crueltat, és a dir, un mandat d’insensibilitat, un mandat de call davant del patiment.
6. Hem treballat molt sobre les dones, però sobre els qui cal treballar és sobre els homes. El treball dels homes, el treball en els homes, amb els homes, està pendent i és absolutament central perquè és ací on es desmunta aquesta màquina d’horrors, aquest artefacte violent, que és la masculinitat entesa com un títol que només es prova mitjançant la capacitat de control i dominació sobre els cossos. La masculinitat és en realitat una fràtria, una germanor, una corporació. L’estructura de la masculinitat és corporativa i els homes són permanentment jutjats i avaluats en la seua capacitat per a formar part d’aquesta corporació. Els homes saben des de xicotets que han de donar determinades proves per a obtindre el títol de ser home. Aquestes proves impliquen la prova de la capacitat d’alguna mena de dominació i de poder sobre els cossos i sobre la vida. És a dir, control, dominació, poder són predicats, són adjectius, necessaris per a la posició masculina. Llavors, com el subjecte masculí desobeeix? La desobediència al mandat de masculinitat és fonamental per a què la història humana prenga un altre camí. I això està succeint. Són moltíssims els homes que en diversos països van entenent que passar a desobeir aquest mandat és absolutament fonamental per a què el món canvie i es transforme en un món més benigne. Aleshores no és que els homes ens ajuden en el nostre projecte. És exactament el contrari. Som nosaltres que ajudem els homes en el seu necessari projecte de desobediència.
7. El "germana, jo sí que et crec" justifica els linxaments sumaris? Jo crec que "jo et crec germana" és molt important, però també és molt important anar amb compte amb els linxaments sumaris. Em fan molt de mal els linxaments sumaris i no puc estar d’acord amb ells quan l’abús es realitza entre aquells que són iguals en una institució. Quan això prové en un ambient de desigualtat, de poder i d’autoritat, per exemple de professora a alumna, de cap a subordinat, ací sí, ací sí no tinc dubte. El linxament sumari és un error, introdueix en les maneres de comportar-se del feminisme un marge d’error que és perillós perquè pot haver-hi una injustícia i són injustícies que nosaltres les dones no ens mereixem carregar sobre la nostra esquena, sobre les nostres consciències. Però diguem si en el regiment d’una institució tenim posicions legalment iguals, ací el linxament ha de ser revisat, ha d’haver-hi una procés més llarg, ha d’haver-hi un procés que estic caracteritzant com un judici popular d’alguna forma. Hem d’aprendre a diferenciar entre el judici popular, com ara l’escrache argentí, que és una forma de judici legítim, i el just procés d’Estat occidental modern.
8. Som les feministes garantistes o punitivistes? Aquest és un dels grans dilemes del feminisme, perquè demanem la fi de la impunitat dels feminicides, dels violadors. Ací tenim de vegades conflictes amb aquelles persones que lluiten contra l’empresonament injust i desigual, el garantisme. Ara bé, el garantisme té per darrere tota una premissa de la discriminació positiva, perquè es basa en l’extrem punitivisme en relació amb els cossos no blancs i pobres. El garantisme ha d’oferir-los una protecció especial perquè se sap que no les tindran. Se sap que l’ull de la justícia els mirarà amb major sospita i major rigor. Però què passa amb els crims de gènere? Quan la violència és de gènere, la garantia, a diferència dels altres delictes, no ha d’anar a l’agressor i sí cap a la víctima. Per què? Perquè l’agressor representa el poder patriarcal apropiant-se d’un cos per mitjans sexuals i al final matant-lo de vegades, altres vegades no, per a exhibir davant el món la seua capacitat de control i dominació d’aquest cos mitjançant la sexualitat i mitjançant també el seu poder de mort. És per açò que hem de defensar amb la víctima amb més força. Aleshores, el càstig ací és pedagògic. El que fan els jutges en el cas dels judicis sobre violència de gènere, quan ho fan bé, si no es transforma en pedagògic, és a dir, si la sentència no és capaç de persuadir i dissuadir sobre el que es pot i no es pot fer, no té cap valor. No, perquè no és la presó en si la que disminuirà la violència, sinó la pedagogia inherent constitutiva de la justícia com un discurs a la societat.
9. El feminisme és u o divers? El debat intern i el pluralisme a l’interior del moviment de les dones és la seua força, no la seua feblesa. El que les dones volem i aspirem són coses molt diferents i qui va a tenir la vara moral de dir el que és, el que cal desitjar i el que cal voler? Hi ha una gran variació al món però hi ha alguna cosa que ens uneix i el que ens uneix és la violència que patim. A tot el món totes les dones coneixen l’experiència de la violència, ara el que és important percebre és que són diferents formes de violència. A mesura que les comunitats es trenquen i l’occidentalització avança, o per reacció o per imitació els feminicidis i les violacions passen. El que uneix les dones del planeta no són els seus projectes, no són les seves metes històriques, sinó la vulnerabilitat davant la violència patriarcal.

 2. Vídeo de la conferència

 3. Transcripció al valencià de la conferència

M’havia proposat per a hui continuar amb una reflexió que vaig començar fa temps i està publicada en un dels capítols del meu llibre La guerra contra les dones [1] que són els debats a l’interior del feminisme. Tinc ací una llista d’aquests debats, d’aquestes divergències, d’aquestes polèmiques, no totes elles explicitades, però que corren per les venes del moviment a hores d’ara i que necessitarien una reflexió més demorada. Simplement vaig fer una llista i el que vaig planejar fou exposar pràcticament una enumeració d’aquests dilemes, d’aquestes divergències, que tenim. I podran haver-hi unes altres. Jo crec que és molt important que pensem en les diferències de les veus que s’instal·len en el moviment com una necessitat, com alguna cosa que no ha de faltar. És a dir, el debat intern i el pluralisme a l’interior del moviment de les dones és la seua força, no la seua feblesa. Un dels problemes que més m’afligeixen és veure, de vegades, els intents, les pressions per algunes avantguardes per apropia-se, per tornar-se hegemòniques, a l’interior del nostre moviment, la qual cosa crec que no és positiva de cap manera. És a dir, totes les veus caben, totes les veus parlen d’alguna cosa que a algú li importa. Aquest gran magma, aquest gran mar que ha inundat els carrers amb algunes consignes en comú, bàsicament les consignes contra la violència i les consignes a favor de les descriminalització de l’avortament, aquestes són, diguem, un fonament comú, una consigna que ens uneix, que conjumina tot el moviment feminista. Qui no sàpia pensar la qüestió de l’avortament com una qüestió de la sobirania de les dones sobre el seu propi cos, realment no pot fer part, formar part, d’aquest moviment. Així també algú que pense que la violència de tots els tipus: moral, simbòlica, física, sexual, feminicida, alguna d’elles pot ser simplement un costum, com molts jutges semblen pensar, molts fiscals de la república solen pensar, aquestes presències no es conjuminen amb els propòsits del moviment de les dones. Però fora d’això, les moltíssimes posicions i debats a l’interior són la nostra força, més que la nostra fragilitat, i han de ser ací, han de romandre ací. Fan el moviment més dramàtic, més interessant, amb més ebullició en el seu interior.

Vaig fer ací una llista, la qual estava revisant ara, algunes són revisitacions del capítol que es troba en el meu llibre La guerra contra les dones, unes altres són novetats. Algunes són més fàcils per a mi d’exposar i unes altres són més complexes. Potser les complexes simplement les enunciaré molt ràpidament i deixaré per a les preguntes les clarificacions que siguen necessàries. En l’ordre en què les vaig escriure ací, la primera seria una crítica personal, una certa divergència amb aquell eslògan tan important del feminisme dels anys 60 i 70 de "allò personal es polític". La política d’Estat havia d’inspeccionar a l’interior de la vida de la societat i allò personal s’havia d’endur a la política amb una estructura d’Estat, és a dir, allò personal havia d’instal·lar-se entre les qüestions d’Estat. Està bé, no ho podem negar. Però ara, li he fet una torsió a partir del que he pensat al llarg de tots aquests anys, pensant que, en realitat, podíem dir que "allò polític és domèstic", és a dir, fer-li una volta. Perquè m’he adonat que una conseqüència del pas a la modernitat, o com l’anomenem en la meua posició, que és la posició teòrica decolonial, la despolitització en el procés de la colonial modernitat. En passar a la fase colonial moderna de la història, el que ha passat és una despolitització, una expropiació d’allò que és polític i que es troba a l’interior de la casa, porta endins, com diuen algunes comunitats de països com l’Equador o Colòmbia. El que existeix porta endins s’ha despolititzat totalment. Llavors, en lloc d’allò personal és polític, de dur la política de casa a una instal·lació dins de la burocràcia estatal, els llocs, l’equitat... que també és important, hem de veure un altre costat també d’aquesta lluita, que és el que no havíem vist, que és que la gestió de la vida, que li diem cura, però que jo ho veig com una gestió de la vida. Veig la politicitat de la cura quan cuidar de la vida, la gestió de la vida, que es fa amb les maneres i els vestits del que és domèstic, és també polític. Aleshores podíem dir que no només «allò personal és polític» sinó que «allò polític és domèstic» o que «hem de domesticar la política». Això ho he dit en altres llocs i ho vull deixar ací com la possibilitat d’una polèmica a l’interior de com veiem què és política. Amb altres paraules, solament és política l’ocupació d’espais de poder, de gestió, en el camp públic, en el camp de l’Estat? o pot ser també política prendre allò públic amb un estil de politicitat i de gestió de la vida, de la cura, que és característic de la història de l’espai domèstic, de la història d’aquest espai casa endins, porta endins, que ha estat totalment transformat en un marge, en una resta d’allò polític i que ha estat transformat en íntim i privat? És allò domèstic realment íntim i privat? Totes aquestes són preguntes per a mi pendents que les he intentat desenvolupar en alguns dels meus textos i conferències.

La segona de les qüestions que he col·locat a la meua llista, i això té a veure també amb el problema de la fe estatal. ¿És des de l’Estat des d’on es pot transformar la societat? No és que l’Estat no siga necessari. Les lluites a l’interior de l’Estat són importants, són necessàries, però ens vam adonar que aquestes lluites a l’interior de l’Estat no sempre van arribar a la seua destinació, per exemple, a disminuir els números de la violència contra les dones. Hem tingut immenses victòries en allò que es diu el camp de la lletra o siga el camp estatal, és a dir, les lleis, les polítiques públiques, en aquest camp escripturari, burocràtic, de passar lleis, de passar ordenances i instal·lar polítiques públiques, en realitat, amb relació a la disminució de la violència, que és un camp clau per a les dones, no hem tingut un gran èxit. Llavors això ens fa pensar que hem descurat aquesta altra politicitat de la qual estic parlant ara. És una politicitat en la vida mateixa, en la gestió mateixa de la vida, que ix de la casa al carrer i que ha de transitar per un camí que no necessàriament s’instal·la a l’interior de la màquina estatal, perquè aquesta màquina estatal no ha pogut realment, fins ara, protegir-nos. Analitzar el per què és un treball pendent. ¿Què ha fallat i què falla en l’Estat que fa que no hi haja pogut fer disminuir les formes diverses de violència que patim les dones? Llavors crec que hem descurat el pensar la vida mateixa i el nostre paper polític dins de la vida mateixa, és a dir, a la casa i al carrer. I el carrer prendre’l com una extensió de la domesticitat, de l’espai domèstic, de l’espai de la cura i de la vida mateixa. Després podem conversar sobre això al que he anomenat el problema de la fe estatal. On hem tingut grans victòries les feministes? I això crec que és innegable, en el camp discursiu. A hores d’ara, no n’hi ha cap compartiment en el camp discursiu, en el periodisme, en la ficció, en la ficció al cinema, en la ficció televisiva, en fi, en els diversos camps del discurs, la qüestió de la dona està present. És una novetat. Està present a tot arreu, és indispensable i és una obligació, o així ho sent la gent, esmentar la qüestió de la dona per diversos costats, pel llenguatge inclusiu o per la qüestió de la violència. En fi, per tot arreu ha d’haver-hi presència femenina. El cos de dona o la feminitat a través dels actors trans de diversos tipus, la transicionalitat del gènere es fa present, es nomena, es parla. En el camp discursiu està la nostra gran victòria. La nostra gran derrota fins ara està en la vigilància i la protecció dels cossos femenins i feminitzats. Ací, l’Estat no va aconseguir vèncer. Nosaltres, a través de la nostra instal·lació estatal, del nostre accés a allò públic com a Estat, és a dir, definint allò públic com a Estat, com a gestió burocràtica, per ací no hem aconseguit arribar a destinació.

El tercer punt que volia esmentar-vos és el debat, no sempre explícit, de qui és l’enemic de les dones? és a dir ¿contra qui lluita el moviment feminista? contra qui lluitem les dones? I ací jo veig un posicionament, que no és el meu, és que les dones lluitem contra els homes. No és el meu posicionament. Les dones lluitem contra el patriarcat, que és un ordre polític. És un ordre polític que es disfressa de religió, que es disfressa de moralitat, que es disfressa de costum, però per darrere d’aquesta disfressa de costum, de religió i de moral, el que existeix és el primer ordre desigual, el primer ordre d’expropiació de prestigi i de poder, d’expropiació del valor de la veu. Quina de les veus val? La veu de l’home. Això ja és el resultat d’una expropiació, que és un ordre amb les seues normatives, que és l’ordre patriarcal. Aleshores ací sí que veig que hi ha una gran tensió, en la qual participe de certa manera. Una tensió d’un feminisme focalitzat en la lluita contra els agents, els representants, o aquells que hem pensat que es beneficien amb l’ordre patriarcal, que és un ordre de poder, clar, és un ordre desigual, és l’ordre fundant de tota desigualtat. És l’ordre també que funda a través d’una gran... Per què dic que és un ordre polític i no és religió ni cultura? Hi ha gent que diu, la cultura patriarcal. No és una cultura. Per què? Perquè aquest ordre polític patriarcal existeix en les més diverses cultures. Està transvestit, està disfressat, d’una gran quantitat de vestidures que són culturals. Aquestes sí que són culturals, però per darrere està el mateix esquema, el mateix ordre que es basa en la desconfiança moral de les dones i aquesta desconfiança moral està narrada en una sèrie de contes, de mites, el Gènesi, per exemple. El Gènesi narra un mite que en realitat és universal, té una estructura universal. En el Gènesi, que és el més conegut al món judeocristià, n’hi ha una figura que té una vulnerabilitat moral, és Eva, fàcilment temptada, cosa que no li passa a l’home, i fàcilment es menja la poma i amb aquest càstig, que rebrà ella i tota la humanitat, comença la història humana. En altres societats el conte és un altre, però l’estructura és idèntica. La dona descura el ramat, descura la sang menstrual, li agrada molt el sexe; en fi, comet algun tipus de desobediència. Els mites són molt variats però estan presents en els cinc continents i en cultures dels cinc continents. Però sempre el que es narra en aquest mite és la vulnerabilitat moral de la figura femenina primordial, la primera dona, i a partir d’ací justifica per a tots els dies fins a hui la sospita sobre la intenció de les dones. I, nosaltres les dones, sabem molt bé que estem sempre sota sospita. Hi ha dues figures que estan sempre sota sospita, les dones i també les figures racialitzades, les figures no blanques, les persones no blanques. Però això no és solament un gran error, un delicte, una infracció personal, això té una estructura basada en la història. Hui estic referint-me a la història que es basa en la desconfiança moral sobre les dones, sobre la vulnerabilitat moral de les dones, perquè està narrada en diversos mites de cosmologies i religions, com el mite fundador de la història de la humanitat. Llavors aquesta estructura que es genera ací és el que les dones hem de combatre. Perquè en ella es genera allò que entenem per allò femení i, també, el que entenem per viril. És a dir, l’home s’origina ací beneficiant-se d’aquesta narrativa originària i passa a estar per damunt de la sospita moral. Més encara, passa a transformar-se en la vara del que és moral i del que no ho és. I nosaltres, les dones, passem a estar tot el temps tractant de rendir comptes i demostrar la nostra moralitat. Ho vivim això fins ara, tots els dies. És la meua perspectiva contra altres perspectives que detecte en el moviment feminista. El nostre enemic és un sistema polític. Quin sistema polític és aquest? És el sistema polític que anomenem patriarcat com a ordre normatiu i no, els homes. Fins i tot per diverses raons, perquè existeixen dones que defensen aquest ordre normatiu, per tant, són enemigues de la lluita contra el patriarcat i també hi ha homes que sospiten d’aquest ordre normatiu. Per tant, no podem transformar aquesta lluita en una lluita reduïda a la lluita d’uns cossos contra uns altres o dels subjectes que porten uns cossos contra els subjectes que porten els altres cossos. Hem de transformar la idea i veure-la clarament com la lluita contra un sistema. Més encara, és un sistema que després passa a ser replicat per totes les altres formes de la seua gestió Això explica hui per què, en un temps molt curt, es col·loquen al carrer alguns moviments contra la ideologia de gènere, "amb els meus fills no et fiques"; en fi, totes aquelles formes que molt ràpidament i amb gran impaciència han intentat frenar el que està començant a desemmascarar-se. La màscara comença a caure, la qual cosa comencem a veure-la amb claredat. La lucidesa que el moviment feminista està portant a les relacions de la societat ha provocat una desesperació per part d’aquells que són els amos de la vida, perquè totes les altres formes de «ser l’amo» són rèplica del «ser l’amo» primordial, que és el «ser l’amo» patriarcal, que és l’esquema que fonamenta totes les altres formes de control sobre els cossos i sobre la vida. També podem tornar a aquest tema més tard, en el moment de les preguntes.

Aleshores, ¿per a qui és el moviment feminista? ¿Per a qui lluitem les dones que estem obstinades en aquest camí per a una reorientació de la història cap a una realitat una mica més benigna, cap a un món més benigne, més benèfic, de major benestar per a més gent? Per a qui són les nostres victòries? Són potser una victòria de les dones i per a les dones? La meua proposta és que una victòria de les dones en transformar el món i en desconstruir l’ordre patriarcal és una victòria el fruit de la qual, el seu profit, serà per a tots i per a totes, és a dir, per a la societat. És una victòria de les dones però per a la societat, no solament per a les dones. Amb aquestes dues últimes afirmacions que he fet, què estic fent? Estic fent una pressió per a desguetitzar també el moviment. Desguetitzar en quin sentit? És un moviment que és de les dones. Està pensat per dones perquè des d’aquest marge, des d’aquest afora del poder, des d’aquest afora de «fer-ser l’amo», des d’aquest a fora de «ser l’amo», es veuen les coses més clares. És sempre des del marge que es veu la vida amb major lucidesa. Amb un peu dins i un peu fora de l’ordre es pot veure la vida amb major lucidesa. Llavors nosaltres les dones hem vist el gran dèficit que li causa a la felicitat humana un ordre regit per la normativa patriarcal. Però hem d’entendre també que quan aconseguim ser vencedores en la nostra lluita contra aquesta estructura, la primera estructura de «ser l’amo» i de desigualtat, el benestar resultant serà un benestar de tot el món, no solament de les dones. Aquest és un altre dels punts.

Aleshores, quin seria el paper dels homes? I ací sí que ve un gran debat ja explícit, que corre per tots els ambients on nosaltres les dones ens reunim. Quin és el paper que compleixen els homes? El gran debat, els homes han d’anar a les marxes de les dones? El gran debat que es presenta en les audiències ara, alguna vegada, els homes alcen la mà i diuen "com podem col·laborar amb el moviment feminista?" La meua resposta és que és exactament el contrari, és a dir, no són els home que col·laboren amb el moviment feminista "com podem defensar les dones?" La meua resposta, pel que acabe de dir abans, és que som nosaltres les que estem col·laborant amb la desconstrucció d’allò que als homes els oprimeix. Ací sí ve una lluita prou curiosa perquè, per exemple, en algun lloc he dit que la primera víctima del mandat de masculinitat són els homes. La primera víctima, no per la major víctima, sinó per la primera en ordre de seqüència. Perquè és necessari que un jove, un xic, un xiquet primer aprenga, patisca en la seua pròpia pell, patisca en la seua pròpia carn, les exigències d’una encalliment, d’una defensificació, d’una pèrdua de vincularitat, d’aconseguir suportar la crueltat sobre si mateix, d’una reducció de la seua empatia, de la seua capacitat d’abraçada, de la seua capacitat de proximitat i vincularitat dels cossos amb les altres persones. Tot el que es cancel·la, tot el que es poda, tota l’educació masculina, que és en realitat una educació que reduirà aquest subjecte masculí i encallir-lo i limitar-lo en les possibilitats dels seus afectes i de les seues abraçades. Tot això, cronològicament, és al meu entendre, una victimització de l’home per a què després l’home puga victimitzar. Potser el paradigma, el model, l’exemple més clar de tot això, són les forces armades, per exemple, la policia. Com és l’entrenament d’un policia? És un entrenament per a encallir-se, és a dir, per a suportar la crueltat, per a aconseguir testimoniar la crueltat o exercir una crueltat que li dol a si mateix, per a després poder exercir la crueltat contra «els enemics de la societat». Aquest és el paradigma del que és la formació per a la masculinitat. Quan dic que els homes són la primera víctima del mandat de masculinitat, ho dic cronològicament. Primer l’home pateix la seua masculinització, pateix la podada de la seua sensibilitat, de la seua sensitivitat, l’encalliment dels seus sentits, per exemple, la prohibició de plorar. Pateix la censura, l’ull dels altres barons sobre els seus aspectes femenins. Tot el bullying a les escoles parla d’això, per a després, en acceptar sobre si aquest bullying, aquest ull vigilant, aquest mandat que li diu el que pot i el que no pot, pateix aquestes pèrdues, després llavors passa a exercir la seua crueltat de diverses formes: moral, simbòlica, financera, física, sexual, feminicida, sobre les dones, però primer pateix ell. Aleshores quin és el paper en les lluites feministes, en les lluites antipatriarcals, es diguen o no es diguen feministes? quin és el paper de cadascú? El paper de nosaltres les dones és alertar els homes quant es perden en la construcció i en l’obediència del mandat de masculinitat, que no deixa de ser una altra cosa, si ho inspeccionem detingudament, que un mandat de crueltat, és a dir, un mandat d’insensibilitat, un mandat de call davant del patiment. En aquest sentit he defensat que la primera víctima, en termes de cronologia, de la construcció d’un subjecte dòcil i obedient a la llei patriarcal, la primera víctima, són els homes.

Un altre debat, una cosa que he pensat molt més recentment, és que en el feminisme ens hem dedicat moltíssim temps, quasi tot el temps, a treballar amb organitzacions de dones i amb les dones i ací contaré una xicoteta anècdota personal, que la vaig recordar molt recentment i que m’ha ensenyat molt, que té un impacte en la manera en què podem comprendre la qüestió del feminisme i de la lluita antipatriarcal. Una vegada, en una oportunitat, fa molts anys, ha de fer més de 20 anys, en un context educatiu dels Estats Units, de l’acadèmia nord-americana, es va donar un cas de racisme. Aleshores, el degà va cridar el col·legiat i a les dues professores negres del col·legiat les va demanar que, per favor, s’encarregaren elles de veure com el col·legiat havia de processar el succeït, és a dir, el gest racista d’un estudiant. Llavors les dues dones negres van respondre: de cap manera, perquè el racisme és un problema dels blancs, nosaltres, els negres i les negres, patim les conseqüències, però no s’origina en nosaltres. Ho vaig recordar recentment perquè el tema de gènere és molt semblant, hem treballat molt sobre les dones, però sobre els qui cal treballar és sobre els homes. Perquè és en ells que es desmunta la violència contra les dones, és en ells que es desmunta l’ordre patriarcal. Nosaltres, clar, naturalment, hi ha dones patriarcals, com vaig dir abans, en elles també és necessari aquest treball, de consciència, de dissuasió, de persuasió, però el treball dels homes, el treball en els homes, amb els homes, està pendent i és absolutament central perquè és ací on es desmunta aquesta màquina d’horrors, aquest artefacte violent, com l’anomene en el meu llibre Les estructures elementals de la violència que és la masculinitat entesa com una cosa, un títol, que només es prova mitjançant la capacitat de control i dominació sobre els cossos. En aquest sentit, la masculinitat és en realitat una fràtria, una germanor, i més recentment li he anomenat una corporació. Els homes formen..., l’estructura de la masculinitat és corporativa i els homes són permanentment jutjats i avaluats en la seua capacitat per a formar part d’aquesta corporació. Això pot ser conscient o inconscient, però és així. Els homes saben des de xicotets que han de donar determinades proves, travessar determinades provacions, per a obtindre aquest títol de gran prestigi que és el títol de ser home. Aquestes proves impliquen, dins d’elles es troba, la prova de la capacitat d’alguna mena de dominació i de poder sobre els cossos i sobre la vida. És a dir, control, dominació, poder són predicats, són adjectius, necessaris per a la posició masculina. Hi ha una avaluació constant, quan el xiquet és xicotet, quan està creixent, és més dura aquesta avaluació, després s’ha de fer més habitual, més indolora i incolora, però segueix ací. Llavors, com el subjecte masculí es desdiu, desobeeix? La desobediència al mandat és fonamental per a què la història humana prenga un altre camí. I això està succeint. Són moltíssims els homes que en diversos països van entenent, a Europa, en el nostre continent també, que van entenent que passar a desobeir aquest mandat, no més estar pendents i obedients a la mirada dels parells, dels altres membres de la corporació masculina, és absolutament fonamental per a què el món canvie i es transforme en un món més benigne. Aleshores no és que els homes ens ajuden en el nostre projecte. És exactament el contrari. Som nosaltres que ajudem els homes en el seu projecte de desobediència, el seu necessari projecte de desobediència.

Després ve un altre tema de tensió o de problema no resolt, diria jo millor, dins del moviment feminista, que és el tema del "jo et crec". La consigna del "jo et crec germana" és molt important, no ho negaré. Però han sorgit problemes que ens obliguen a pensar una mica més. I ací hem d’aprendre a diferenciar entre el judici popular, que és una forma de judici legítim, i per a això em base en un dels temes més interessants de l’Antropologia, que és la meua disciplina, pel qual els antropòlegs hem aprés a apreciar que no solament existeix el judici legítim d’Estat, fins i tot perquè el judici legítim d’Estat moltes vegades ens falla, a les dones ens falla la major part de les vegades. Llavors, altres pobles, altres societats de les quals aprenem i hem d’aprendre molt, societats que anomenem tribals o societats d’estructures comunal-col·lectivista entenen la justícia d’una altra manera i tenen altres formes de judici que ja són acceptades per la Cort Interamericana de Drets Humans i altres Corts de Drets Humans habiliten i legitimen altres formes de just procés que no és el just procés d’Estat occidental modern. Aleshores aquest just procés és un important instrument quan la justícia no funciona. Això es va veure clarament en el que a l’Argentina hem anomenat escrache. Els escraches en la seua forma argentina, després dels judicis de la impunitat, quan es detenen els judicis d’Estat als genocides militars, apareix l’escrache, potser mal anomenat escrache, hauria de dir-se judici popular. I aquests escraches, aquests judicis populars que s’habiliten ací quan l’Estat ens traeix, quan l’Estat deté la seua justícia, en realitat porten molt de temps, no es preparen d’un dia per a un altre. Hi ha una escolta demorada dels testimonis, hi ha una escolta demorada dels veïns de la persona de la qual es sospita, pot arribar a durar un any aquesta investigació. Per això és un judici que té legitimitat com a just procés. Potser l’error ha sigut cridar-li escrache. És un just procés popular, té estructura i té també la possibilitat del debat a l’interior de la divergència, és a dir, és possible estar en desacord, perquè no és sumari. Per l’altre costat estan els linxaments, que hui se’n diu escrache. És a dir, la paraula escrache es va mudar del que va ser un just procés popular quan la justícia d’Estat no va existir i es va mudar aquesta paraula escrache, es va transferir al que són linxaments sumaris. Jo crec que "jo et crec germana" és molt important, però també és molt important anar amb compte amb els linxaments sumaris. Perquè he escoltat diversos casos, en alguns casos m’escriuen mares amb fills que han intentat suïcidis molt jovenets, després de secundària de vegades, va haver-hi suïcidis també. Jo crec que a algú molt jove és necessari donar-li la porta per a eixir del seu problema, és a dir, és necessari donar-li el temps. Jo sí que crec, com algú que ha treballat en presó molts anys, tot el meu pensament sobre la violència de gènere s’origina en escolta demorada, amb els meus alumnes, dels presos per violació en la presó de Brasília i qui ha treballat en la presó creu que l’ésser humà està sempre en moviment i sempre en transformació. Potser les nostres presons són tan dolentes, i em referisc a totes les presons, no solament a les presons de l’Argentina, són tan dolentes que no donen els instruments a la persona per a què puga transitar en la vida, transformant-se. No podem simplement concloure que el pres no canvia i estarà reincident inevitablement, si no li donem les possibilitats reals, les condicions reals, per a fer aquesta transició. Això no significa que el càstig no haja de succeir, que no haja d’existir la punició. Sobre això parlaré immediatament després. El que vull dir és que el linxament sumari és un error, introdueix en les maneres de comportar-se del feminisme un marge d’error que és perillós. Sí que crec que en les estructures, per exemple a les escoles, als col·legis secundaris, a les universitats, en el medi educatiu, que són medis en els quals pot haver-hi una organització comunal, en lloc de tindre aquests linxaments sumaris de vegades en xiquets molt jovenets, podrien haver-hi tribunals comunals, com existeixen en les altres societats, formes de just procés establit en el qual es jutge, d’una manera seriosa, deliberativa i amb dret al contradictori, algunes conductes que alguna persona ha denunciat. Jo sé que això toca sensibilitats dins del moviment feminista però vaig a contar-lis, tinc una gran quantitat d’exemples que em recolzen en dir això. Per exemple, contaré un que em van relatar i un altre que em va succeir a mi, que va ser això del jutge Rivarola, el jutge de Chubut, el fiscal del cas del ramat en Chubut. Com aquests linxaments sumaris d’una persona, molts no acaben bé, pot haver-hi una injustícia i són injustícies que nosaltres les dones no ens mereixem carregar sobre la nostra esquena, sobre les nostres consciències. Per exemple, un cas d’un jovenet, això va succeir en l’Uruguai, que accedeix per mèrit personal, després d’un examen d’ingrés difícil, a un col·legi públic d’elit i prové d’un mitjà pobre, marginal. I aquest xiquet, en els primers anys de l’escola secundària, té una conducta i un vocabulari que una de les seues companyes acusa com a abusiu. És immediatament linxat per la classe, avergonyit severament i mai més torna al col·legi. Aquest col·legi al qual havia aconseguit accedir amb gran esforç, perquè es veurà en la història, jo vaig cometre l’error de comptar el final, que ell no pertanyia al mateix medi social que els seus col·legues. Aleshores, un amic d’aquest xiquet, després que no tornà per molts mesos, decideix descobrir on viu i visitar-lo a la seua casa. Descobreix a l’escola la seua adreça i el visita i el que constata en visitar-lo és que vivia a una vila d’emergència, vivia a un barri molt pobre. Llavors, probablement, la persona que m’ho va relatar, mai havia estat exposat de la mateixa manera als discursos del feminisme, del políticament correcte, del que hem i no hem de fer, no tenia la mateixa formació que els seus col·legues. Jo crec que això no hauria d’haver ocorregut, és a dir, si li donem als presos de vegades una segona oportunitat, no li podem donar als xiquets una segona oportunitat? Em fan molt de mal els linxaments sumaris i no puc estar d’acord amb ells quan l’abús, quan l’actitud, el gest no aprovable, es realitza entre aquells que són iguals en una institució. Quan això prové en un ambient de desigualtat, de poder i d’autoritat, per exemple de professora a alumna, de cap a subordinat, ací sí, ací sí no tinc dubte. Però quan prové d’aquelles persones que funcionen en el mateix estament d’una institució, ací hem de tindre més cuidat amb els linxaments sumaris, dient fins i tot, fent l’objecció, que el gènere ja és una desigualtat. Les relacions de gènere ja són per si mateixes desiguals perquè estan estructurades pel model patriarcal, per l’ordre patriarcal. No n’hi ha igualtat de gènere, no som tots ciutadans de la mateixa manera. Les dones no som ciutadanes plenes, ni tenim una personalitat completa perquè la nostra personalitat no és plenament pública, és un tema molt llarg d’explicar però el deixe dit, ja hi ha una desigualtat. Però diguem si en el regiment d’una institució tenim posicions legalment iguals, ací el linxament ha de ser revisat, ha d’haver-hi una procés més llarg, ha d’haver-hi un procés que estic caracteritzant com un judici popular d’alguna forma.

Llavors, ¿què passa amb el punitivisme? Un dels grans dilemes del feminisme, perquè demanem càstig, perquè demanem la fi de la impunitat dels feminicides, dels violadors. Aquest és un altre gran tema. Som les feministes punitivistes? I ací tenim de vegades conflictes amb aquelles persones que dediquen la seua vida als drets humans en el camp de la lluita contra els problemes carceraris, contra l’empresonament injust i desigual, contra les condicions de l’empresonament, és a dir, tota la lluita dels abolicionistes de la presó i també del garantisme i ens col·loquem nosaltres com les que són punitivistes. Això també és un dilema a l’interior del feminisme però també n’hi ha un error ací que és un error jurídic que he apuntat algunes vegades i que està publicat en la segona edició del meu llibre La guerra contra les dones, en els últims capítols tractaré d’aquest tema difícil que és el tema de ¿som les feministes garantistes o no ho som? I d’ací la manera en què jo ho he tractat és que el garantisme té per darrere tota una premissa de la discriminació positiva. Per què? Perquè es basa en l’extrem punitivisme en relació amb els cossos no blancs i pobres. És a dir, les presons són més fosques, qui habita les presons és el negre pobre, la majoria, en tota Amèrica llatina, és una població racialitzada i pobra. El garantisme va per a oferir garanties, dic que té la premissa de la discriminació positiva, que és una premissa santificada per les Nacions Unides, és a dir aquells que tenen desavantatges històrics, és a dir, en raó d’una història, que és la història de la conquesta i la colonització, tenen desavantatges per pertànyer als pobles vençuts, als pobles conquistats, als pobles usurpats, als pobles als quals se’ls va usurpar els seus territoris i les seues formes de vida, els pobles genocidats i etnocidats, les dues coses. El garantisme ha d’oferir-los una protecció especial, garanties especials, perquè se sap que no les tindran. Se sap que l’ull de la justícia els mirarà amb major sospita i major rigor. Però què passa amb els crims de gènere? Ací ve la gran confusió i ho hem viscut, per exemple, en el judici a Paraná al jutge Rossi que és un jutge garantista que va posar al carrer l’assassí de Micaela, l’homicida de Micaela, el feminicida de Micaela. El va posar al carrer quan una gran quantitat d’informes psicosocials li deien que no estava preparat per a eixir al carrer, compliria la seua pena prompte però no hauria d’haver-li tret prematurament. El jutge no va escoltar perquè està dins d’aquesta línia del garantisme, sense comprendre que quan la violència és de gènere, la garantia, a diferència de tots altres crims contra la propietat per exemple, o de trànsit per exemple, quan la víctima és dona, la garantia no ha d’anar en la justícia per a l’agressor i sí que ha d’anar per a la víctima. Per què? Perquè l’agressor representa la posició del poder, perquè l’agressor és l’home, és el poder, és el poder patriarcal apropiant-se d’un cos per mitjans sexuals i al final matant-lo de vegades, altres vegades no, per a exhibir davant el món la seua capacitat de control i dominació d’aquest cos mitjançant la sexualitat i mitjançant també el seu poder de mort. Llavors ací es dóna una inversió. És sobre la víctima que el principi de la discriminació positiva de l’ocorregut, és a ella que hem de defensar amb més força. No sé si queda clar perquè estic tractant de parlar ràpid per a cobrir tot el temari que em vaig col·locar ací. Aleshores, el càstig ací és pedagògic. Aquest és un altre problema de la justícia. El que fan els jutges quan ho fan bé, que és estrany, en el cas dels judicis de gènere, sobre violència de gènere, el que fan els jutges si no es transforma en pedagògic, si no es transforma en una cosa capaç de persuadir i dissuadir sobre el que es pot i no es pot fer, no té cap valor. No, perquè no és la presó en si el que disminuirà, com l’estem veient, la violència. No és la presó la que l’extirparà, la que la va a fer desaparéixer, sinó la pedagogia inherent constitutiva de la justícia, de la sentència, com un discurs a la societat i tot això es perd, tota aquesta dimensió es perd.

Els feminismes són només u o diversos? Jo vaig començar parlant una mica sobre la meua convicció que són diversos. El que les dones volem i aspirem són coses molt diferents i qui va a tenir la vara moral de dir el que és, el que cal desitjar i el que cal voler? Això ací, els estils de sentir les formes de la conjugalitat, això ho he viscut amb les dones indígenes. Un matrimoni indígena no té res a veure amb el matrimoni occidental modern de dos individus la finalitat dels quals és la satisfacció, en el fons, d’una passió i un desig d’estar junts. El matrimoni indígena és, en realitat, el muntatge d’una societat econòmica, açò és clarament així, és a dir, d’una economia domèstica, una economia domèstica en la qual participen. Per això és molt difícil de vegades portar algunes de les idees del feminisme al món comunitari, perquè ací les lleialtats són molt diferents. Una dona blanca a París, a Nova York, les metròpolis de modernitat plena, pot prescindir completament del seu cònjuge i fins i tot la seua crítica als homes pot ser severa, rigorosa. En el cas dels pobles indígenes hi ha una doble lleialtat, la lleialtat al poble, i això és clar en el món negre també i sobre això han escrit moltes autores nord-americanes, la lleialtat a la gent del mateix poble, incloent els homes i dins d’aquesta lleialtat al poble, amb els homes també endins, la lluita per condicions d’existència millor per a les dones. Llavors ací veiem la nostra necessitat de deixar enrere la visió civilitzatòria d’alguns feminismes, sobretot els europeus, que van al món a ensenyar-li a les dones què han de voler i com la seua vida ha de ser. Perquè una dona d’una societat plenament individualista, com són les europees, no pot ensenyar-li a societats en les quals l’ordre és comunal i no n’hi ha un individu en el sentit dels països de modernitat occidental, sinó que hi ha altres propòsits de la vida i el propòsit de la manutenció de la comunalitat és molt important, de la contraprestació, la reciprocitat, les economies domèstiques, la sobirania alimentària, totes aquestes formes que han mantingut a molts pobles en el nostre continent especialment, també a Àfrica, també a Àsia, dempeus, tenen una continuïtat històrica, no podem desconstruir els seus valors, que regeixen la seua vincularitat comunal. Ací ve un exemple que trac d’un peritatge a Guatemala i cada vegada que puc el relate. Va ser un peritatge sobre el cas Sepur Zarco per a un tribunal de lesa humanitat, que no es diuen així a Guatemala, però s’entén quan dic un tribunal de lesa humanitat, quan en els anys 80 el govern autoritari de Ríos Montt, durant el gran genocidi maia, el gran genocidi indígena que va ocórrer a Guatemala en aquest moment, en una així anomenada caserna de descans de l’exèrcit a la regió de Sepur Zarco, un grup de dones maies van ser sotmeses a esclavitud sexual i domèstica per als soldats que ací descansaven. Llavors vaig participar d’aquest judici i quan estava preparant el meu peritatge, en una exposició inicial de com pensava organitzar-lo, un grup d’una cooperació europea va alçar la mà i va dir que les formes d’extrema crueltat contra el cos de les dones que van ocórrer en això que estic dient la guerra guatemalenca, però en general jo la cride de genocidi indígena guatemalenc, aquesta cooperació europea va dir que aquestes formes extremes de crueltat contra el cos de les dones s’originaven en un patriarcat ja existent en la vida camperola indígena i que, al llarg d’aquesta guerra, havia anat augmentat la forma d’aquest patriarcat inicial de les famílies, havia donat com a conseqüència la gran violència de gènere característica d’aquest període violent a Guatemala. Llavors jo vaig dir que no, que no és així, que no és, diguem l’ampliació, el crescendo d’una victimització patriarcal a l’interior de les famílies que van a donar en el estripament de xiquetes jovenetes embarassades que van tindre els seus ventres destralats vives, per a donar-los a vostés la noció del que va passar ací. Que no ve del patriarcat originari de les famílies camperoles-indígenes, que ve d’un altre lloc. Aquestes són formes de violència de manual. Aleshores jo els mostre amb això com de vegades l’ull europeu veu la qüestió de gènere, la qüestió patriarcal, d’una manera deformada volent donar una lliçó on la lliçó no correspon. No és donant una lliçó a famílies indígenes que entendrem els crims de guerra. Els crims de guerra s’aprenen a perpetrar-los. S’aprèn a perpetrar un crim de guerra d’aquesta mena. Les violacions a la guerra s’aprenen. Ni tothom, quan entra en una guerra, de les guerres contemporànies, de les noves formes de la guerra, no sap o no està disposat a violar. Ha de ser ensenyat, ha de ser exigit de violar. I això em consta, en aquest peritatge apareix. És a dir, no totes les societats són violadores, ni totes les societats són feminicides. L’acte de violació és conegut per totes les societats humanes, la idea de l’ús i l’abús del cos de l’altre sense el seu consentiment està com a concepte. Ara bé, la violació com a pràctica, la incidència de la violació hi és, justament les societats més violadores són Estats Units, Àfrica del sud, és a dir, societats molt racistes i jo crec també en gran associació amb el consumisme. No totes les societats són que totes les generacions han sabut alguna violació, es coneix el tema, existeix, però no hi ha incidència. Aleshores podem dir que no totes les societats són violadores, de la mateixa manera, no totes les societats són feminicides i el nostre món és el més feminicida de tots. Amèrica llatina és un continent amb altíssims números de feminicidis i de violència contra les dones. Aquí volia citar el tema de les tesis amb la seva gran expansió planetària que unifica. Què passa amb la performance de la tesi "el violador ets tu" que dóna la volta al planeta sense cap suport, sense cap palanca com podríem dir, sense cap promoció per part dels mitjans de comunicació massius i tanmateix ràpidament s’universalitza. El que diu aquesta ràpida difusió, divulgació, d’aquesta performance, és que nosaltres les dones al món som molt diferents i això no és possible i no s’ha de voler cancel·lar aquesta gran heterogeneïtat del femení, de les formes, de la sexualitat, del desig, de la conjugalitat, tot el que han anat dient, fins i tot els criteris estètics. Hi ha una gran variació al món però hi ha alguna cosa que ens uneix i el que ens uneix és la violència que patim. A tot el món totes les dones coneixen l’experiència de la violència, ara el que és important percebre és que són diferents formes de violència. A mesura que les comunitats es trenquen i l’occidentalització avança, o per reacció o per imitació, en fi això és un llarg tag que no tinc temps de tractar hui, els feminicidis i les violacions passen. El que uneix les dones del planeta no són els seus projectes, no són les seves metes històriques, sinó la vulnerabilitat davant la violència patriarcal.