Plató. Teoria de l’educació. Matemàtiques i Dialèctica

En la Carta VII, Plató expressà el seu interès en la política, i la necessitat de fer profundes reformes polítiques atès que la polís estava mal governada. Segons Plató, només els filòsofs o filòsofes poden ser bones governants, perquè coneixen què és la justícia, o els governants que arriben a ser filòsofs. Entre altres coses, l’educació ha estat equivocada. Plató estableix un sistema d’educació obligatòria sota el control de l’Estat.

Per a Plató, l’educació consisteix a orientar la intel·ligència cap al veritable objecte del coneixement, que és la comprensió de la idea de Bé. Per despertar la intel·ligència és necessari desenvolupar les capacitats i controlar els desitjos irracionals. Plató buscà, mitjançant l’educació, alliberar l’ànima del cos-presó.

El seu pla educatiu es divideix en dues parts:

• l’educació elemental, que comprèn la preparació dels joves fins l’edat de vint anys i culmina amb el començament del servei militar, i
• l’educació superior, destinada a aquelles persones triades de tots dos sexes que seran membres de la classe governant, la qual s’estendrà des dels vint anys fins els trenta-cinc. Els productors no rebran aquesta educació.

La primera fase comprèn gimnàstica i música.

• La gimnàstica no es limita a desenvolupar el cos, també té com objectiu, la formació del caràcter.
• La música inclou, a més de música, formació artística o humanística, tot el que inspiren les nou muses . L’art posseeix un gran poder per a la formació del caràcter, permet inculcar en l’ànima creences i opinions estimulant maneres de pensar i actuar. Per això estableix la censura. Els poetes deuen només imitar el que és areté, valor, pietat, dignitat. La música haurà de ser masculina i valenta i no una música feble, orientada al plaer. Han de descartar-se totes aquelles rondalles que presenten els déus i els herois com a éssers dominats per passions, capaços de matar per venjança, de ser infidels, o de mentir per aprofitar-se.

Una vegada superada aquesta primera fase del sistema educatiu de Plató, els i les millors passaran a l’etapa següent. Els futurs governants han d’aprendre diverses ciències.

La segona etapa compren les següents ciències: aritmètica, geometria, astronomia i dialèctica

Les ciències es corresponen amb el coneixement del món exterior en el mite de la caverna. Existeixen dos mons, el món sensible, la caverna, i el món de les Idees, l’exterior. Les Idees són úniques, immutables, indivisibles i eternes. Són també les característiques dels conceptes, encara que per a Plató les Idees no són només realitats mentals, són la vertadera realitat, i les coses ens permeten imaginar la seva bellesa i realitat. El mite de la caverna ens mostra les dificultats que trobarà per passar de la ignorància al coneixement de la idea de Bé. Que s’expressa amb el pas de la foscor a la llum, fins a contemplar directament el sol en el cel.

La primera de les ciències que els ajudarà a passar de les tenebres del sensible a la llum de l’intel·ligible, és l’aritmètica, ciència del càlcul. El matemàtic dóna per suposades certes nocions, tals com el parell i l’imparell, d’aquestes nocions que no admeten demostració (axiomes) parteix el procés deductiu que permet obtenir diferents conclusions.

La segona és la geometria. Els matemàtics es recolzen en figures geomètriques, però no pensant en elles mateixes, sinó en allò del que són imatge. Discorren sobre el quadrat en si, però no sobre el que ells dibuixen, així veuen allò que només pot ser vist pel pensament.

La tercera ciència que estudiaran és l’astronomia. La bellesa del cel ha de veure’s com un reflex de la bellesa del món intel·ligible. En arribar als trenta anys, s’escollirà qui millors condicions per a l’estudi i la guerra haja demostrar i se’ls iniciarà en la dialèctica.

El dialèctic part d’una hipòtesi, per exemple la Idea de justícia, però aquestes hipòtesis són provisionals, trampolins o esglaons que permeten ascendir fins el principi de tot, un principi no hipotètic. En aquesta ascensió no recorre a res que no siguen les idees preses en si mateixes. D’aquesta manera, d’Idea en Idea, s’aconsegueix la Idea de Bé, Idea suprema fonament de la intel·ligibilitat i l’ésser del Món de les Idees.

En principi la dialèctica és un procés ascendent, però també hi ha una dialèctica descendent, procés invers que reconstrueix la sèrie de les Idees sense recórrer a l’experiència sensible. El que permet establir les relacions i jerarquies de les Idees.

Després de dedicar-se cinc anys a la dialèctica, els i les escollides tenen l’obligació ètica de "descendir de nou a la caverna" per guanyar experiència. Allí s’observarà si es mantenen ferms o vacil·len. Quinze anys transcorreran d’aquesta manera en la vida del futur home d’Estat. Aquells que als cinquanta anys hagen superat aquestes proves assumiran l’autoritat i l’administració sense una altre fi que el bé públic. Com es diu en el mite de la caverna, coneixen la idea de Bé i poden actuar sàviament, a més no busquen la glòria mundana, assumeixen el govern com una obligació, el presoner alliberat no desitja tornar a la caverna, a més aquesta retornada no és gens fàcil i necessita d’un període d’adaptació.