Biografia

Coneguda també com Heloïsa del Paràclit, deu sobretot la seva fama a la relació amorosa que va mantenir amb el gran escolàstic Pere Abelard (1079-1142). Encara que es coneixen poques dades històriques de la seva vida, se sap que pertanyia a una família humil i que la seva mare s’anomenava Hersinda, que era neboda d’un canonge de nom Fulbert i que es va educar a l’abadia d’Argenteuil, on va aprendre grec, llatí i hebreu i possiblement retòrica. Segons compta d’ella Abelard, «bella de cara, la distingia encara més l’amplitud dels seus coneixements de les lletres». Als seus disset anys, i cap a 1117, el seu oncle l’envia a rebre els ensenyaments d’Abelard, famós magister llavors de l’escola catedralícia de Nôtre-Dame de París; la relació que es va establir entre tots dos no és només de caràcter intel·lectual, sinó -ho compta clarament Abelard en la seva Historia calamitatum [Història de les meves desventures] també corporal. Fruit d’aquests amors, que amenitzen la narració de la història de la filosofia escolàstica, que generalment transcorre per llits bastant menys emotius, són Astrolabi, el seu fill, a qui dóna a llum Heloïsa en la Bretanya, a casa d’una germana d’Abelard, i el matrimoni secret entre Abelard i Heloïsa, que té lloc a París, i per causa del qual, el despitat Fulbert mana castrar Abelard. Els amants han d’ingressar en un monestir, Heloïsa en el d’Argenteuil i Abelard en el de Saint-Denis. Posteriorment, en reclamar l’abat de Saint-Denis, la possessió del monestir d’Argentuil, ingressa Heloïsa, junt amb altres monges (1129), al monestir del Paràclit, fundat anys abans per Abelard (1123), prop de Troyes, i on Heloïsa va ser abadessa fins a la seva mort.

Les llargues absències d’Abelard, que per evitar la maledicència deixa de visitar Heloïsa al monestir, dóna lloc a què aquesta iniciï amb Abelard una relació epistolar, que junt amb la Història calamitatum -escrita pel magister com a carta de consolació a un amic que, igual que ell, passa per un mal moment-, constitueixen el conjunt de documents que permeten entendre aquesta singular relació entre Abelard i Heloïsa. [El medievalista E. Gilson va demostrar l’autenticitat d’aquestes cartes, editades en el tom 176 de la Patrologie latine de Migne, i en el tom I de Petri Abelardi opera, ed. per Víctor Cousin (1859), i en Lettres complètes d’Abélard et d’Heloïse, ed. per M. Gréard, París 1869. El tom 178 de Migne conté, a més a més, els anomenats Problemata, un catàleg de problemes filosòfics i teològics, que Heloïsa consulta a Abelard]. En aquestes obres no es manifesta només el temperament filosòfic d’Heloïsa, adquirit a l’escola del mestre de lògica Abelard, i la cultura clàssica adquirida al monestir, sinó també el conflicte intern d’Heloïsa, que no arriba a conciliar els seus sentiments humans i amorós amb les exigències de la religió («si la religiosa es deu a Déu, la dona es deu a tu», exclama); l’amor, el matrimoni i els principis de la conducta moral són temes preferents d’aquestes cartes, tractats de forma reflexiva i raonada, encara que també ardorosa. No els falta tampoc una certa barreja de poesia i mística.

Heloïsa passarà a la història amb l’halo d’heroïna romàntica i Rousseau recordarà la seva figura exemplar amb La nova Heloïsa (1761). En l’actitud manifesta d’Heloïsa respecte d’Abelard i en la vivència que ella té del seu amor, es capta també la protesta de la dona culta per no poder viure lliure i plenament l’experiència amorosa, impedida per les formes i exigències socials i religioses de l’època. Abelard hauria perdut la seva condició de clergue (encara que sense ordres sagrades), que li concedia el privilegi de viure dels seus ensenyaments; el matrimoni públic amb Heloïsa li hauria fet perdre el seu estat clerical i el dret a ensenyar («No servia per cavar i em feia vergonya pidolar»). [1]

 Cartes d’Abelard i Heloïsa