Inici > Història Filosofia > Moderna > Kant i el problema de la metafísica

Kant i el problema de la metafísica

Crítica de la Raó Pura

per Àngels Varó Peral,



És l’objectiu de la Il·lustració "l’alliberament de l’home de la seua culpable incapacitat. La incapacitat significa la impossibilitat de servir-se de la seua intel·ligència sense la guia d’un altre. Aquesta incapacitat és culpable perquè la seua causa no resideix en la falta d’intel·ligència sinó de decisió i de valor per a servir-se’n per si mateix d’ella sense la tutela d’un altre. Sapere aude! Tingues el valor de servir-te’n de la teua pròpia Raó!: heus ací el lema de la Il·lustració." (“Què és la Il·lustració?”, 1784).

  Índex  

 1. Introducció

Immanuel Kant (1724-1804) és un dels filòsofs il·lustrats més destacat per la seua influència en la història del pensament occidental. La seua activitat filosòfica es divideix en dos períodes:

  • El període precrític:
    • Etapa científica: Abastà des del 1747 fins el 1760. En aquesta etapa, Kant pretenia fer una síntesi de la Física de Newton i de la Metafísica de Leibniz.
    • Etapa metafísica: Abastà des del 1760 fins el 1770. En aquesta etapa rebutja la Metafísica tradicional per considerar que la filosofia, més que produir coneixement, ha de ser crítica del coneixement. Kant concep la Filosofia, és a dir la Metafísica, com la ciència dels límits de la Raó humana, i no com un sistema de la saviesa.
  • El període crític: La problemàtica filosòfica d’aquest període la resumeix Kant en la Lògica (1800):

“El camp de la filosofia ... pot reduir-se a les preguntes següents: 1) Què puc saber? 2) Què he de fer? 3) Què m’està permès esperar? 4) Què és l’home? A la primera pregunta respon la Metafísica; a la segona, la Moral; a la tercera, la Religió, i a la quarta, l’Antropologia. Però, en els fons, es podria considerar tot això com pertanyent a l’Antropologia, perquè les tres primeres preguntes es refereixen a la darrera” (Lògica, Introducció)

Ací ens ocuparem de la primera qüestió: què puc saber? El 1770 Kant escriu Sobre la forma i els principis del món sensible, on distingeix clarament entre coneixement sensible i coneixement intel·ligible. El coneixement no resta limitat a l’experiència, n’hi ha que reconèixer l’existència d’un coneixement metafísic que cal justificar. Del que es tracta és d’esbrinar “si alguna vegada ... la Metafísica podrà arribar a exposar alguna cosa que siga, per fi, ciència” (Prolegòmens, 383). Aquesta serà la tasca de la “Filosofia Transcendental”, edificada sobre la idea d’un subjecte que imposa les seues condicions subjectives per a què les coses puguen ser conegudes i pensades. En solucionar el problema de la Metafísica, Kant treballà deu anys. El 1781 publicà la Crítica de la Raó Pura. La seua gran aportació és la noció de “Subjecte Transcendental”, a saber, el subjecte que imposa a la matèria del coneixement (l’objecte) la forma de representar-se les coses.

 2. Antecedents i influències filosòfiques

Wolff y Hume

2.1 Racionalisme i Empirisme

a) Raó vs Experiència

Pel Racionalisme, la Raó és l’única facultat que ens pot conduir al coneixement de la veritat. Els sentits són enganyosos. El poder de la Raó rau en la capacitat de traure de si mateixa les primeres veritats fonamentals (idees innates), a partir de les quals, i per deducció, és possible d’obtenir-ne totes les altres, i construir el “sistema” del món. La confiança en la Raó és tal que s’accepta el seu valor sense prèvia crítica; és, com dirà Kant, una Raó dogmàtica.

L’Empirisme és un corrent filosòfic contraposat, en molts aspectes, al Racionalisme. Aquesta contraposició s’explica perquè el Racionalisme va prendre com model l’aspecte matemàtic de la ciència moderna; mentre que l’Empirisme va recollir un altre aspecte: la importància de l’experiència. Amb l’Empirisme, el problema del coneixement (origen i validesa del mateix) passa a ser el tema fonamental, o, almenys, el tema previ i ineludible abans de començar qualsevol altra investigació. John Locke (1632-1704) establí els principis l’Empirisme en Assaig sobre l’enteniment humà (1690):

  • No n’hi ha idees innates ni principis teòrics o morals. L’Enteniment, abans de tota experiència, no és més que una tabula rasa (L. I).
  • L’origen de les idees és l’experiència sensible, interna o externa; nascudes les idees simples de la sensació o de la reflexió, l’Enteniment pot, a partir d’elles, compondre idees complexes. En una d’aquestes idees complexes, la substància, poden distingir-se qualitats primàries (objectives) i qualitats secundàries (subjectives) (L. II).

Les tesis fonamentals de l’Empirisme es poden resumir així:

  • L’origen del coneixement és l’experiència (aquí experiència equival a percepció). Aquesta primera tesi implica la negació de les idees innates del Racionalisme.
  • El coneixement humà no és il·limitat: l’experiència és també el seu límit. Aquesta segona tesi s’oposa al Racionalisme, quan afirma que la Raó no té límits: si aquesta segueix un mètode adequat, pot conèixer-ho tot. L’Empirisme nega aquesta possibilitat i, per tant, redueix notablement l’àmbit del filosofar (n’hi ha objectes incognoscibles) i la certesa del coneixement (sobre moltes qüestions només cap un coneixement probable). David Hume (1711-1776) va mantenir una postura escèptica respecte dels problemes de la Metafísica. Per a Hume, només les matemàtiques ens ofereixen coneixements certs i necessaris; la física és únicament una ciència probable; la resta són il·lusions.
  • Tot coneixement és coneixement d’idees. En aquesta tesi coincideixen Empirisme i Racionalisme: el que directament coneix la ment són les seues idees i pensar es redueix a relacionar idees entre si. El contingut i abast de qualsevol idea ha de ser explicat a partir de les idees més simples que la componen. Les idees universals no són sinó idees particulars unides mitjançant una paraula (nominalisme).
  • L’Empirisme proposa un nou concepte de Raó: una Raó dependent i limitada a l’experiència. Raó que, no obstant, és l’única guia de l’home i ha de tenir una finalitat pràctica: en considerar impossible la metafísica, l’Empirisme es dedica a qüestions polítiques, morals, religioses, pedagògiques... I, per primera vegada, és una Raó crítica que examina els seus propis límits i possibilitats. La qüestió epistemològica sobre l’origen i validesa del coneixement sorgeix en la polèmica sobre l’existència de les idees innates.

b) El problema de l’origen del coneixement

Pel Racionalisme, les idees innates existeixen, la Raó les descobreix i són evidents; contra elles s’alça el món sensible, que només reporta enganys, desconfiança i falsos coneixements (recordem tant Plató com Descartes). La prova que aportava el racionalisme per afirmar la seua existència era l’evidència (o intuïció) racional. A més a més, a través de les idees innates –fonamentalment les idees d’ànima i déu- es pretenia constituir un sistema moral que regulés la vida dels éssers humans. D’aquesta manera, la metafísica hi havia estat conduïda a justificar racionalment l’existència de determinades idees innates les quals fonamentarien els valors morals que havien de regir la vida humana.

Per la seua banda, l’Empirisme va sostenir que l’origen del coneixement és l’experiència. Negà l’existència d’idees innates i, per tant, negà tota possibilitat de la metafísica com a ciència (perquè negava que pogués haver-hi un coneixement vertader que no estigués basat en l’experiència) i tota possibilitat d’establir un coneixement universal i necessari, doncs aquest mai no podria estar basat exclusivament en els fets, sinó en les exigències de la racionalitat humana.

c) El problema de la validesa del coneixement: el criteri de veritat

Pel Racionalisme, el criteri de veritat era la intuïció de l’evidència racional de les idees innates. L’Empirisme, en canvi, mantingué que el criteri de veritat era la informació oferida pels sentits. Però ambdues corrents, a partir de les quals cal emmarcar l’obra de Kant, van cometre una greu errada epistemològica: hi havien identificat el fonament del coneixement (és a dir, la garantia de la seua validesa) amb l’origen del mateix (la seua procedència).

Ambdues corrents filosòfiques no pogueren resoldre els problemes epistemològics perquè les seues respostes conduïen bé al dogmatisme (el Racionalisme cregué que només amb la Raó es podia arribar a conèixer la realitat o veritat del món), bé a l’escepticisme (l’Empirisme deixà la filosofia en una mera col·lecció d’impressions desposseïdes del rang d’un coneixement segur, necessari i universal, és a dir, l’Empirisme negava la possibilitat d’un coneixement universal i necessari). Kant volgué superar aquestes dues postures irreconciliables en enfocar el problema d’una altra manera: en comptes d’atendre la qüestió dels orígens del coneixement, investigà sobre el conjunt de condicions que ha de posseir qualsevol coneixement que aspire a ser vertader. El coneixement s’ha de recolzar en els sentits, però la informació atorgada per aquests és insuficient per a construir-ne el coneixement, perquè els sentits produeixen una amalgama de dades sense coordinació en la qual és necessari introduir un ordre que ens permeta el seu reconeixement. Per tant, cal esbrinar ¿com s’organitzen aquestes informacions exteriors? On i com es produeix la seua intel·ligibilitat? Com explicar i justificar el procés que acaba en la formació de lleis i coneixements universals i necessaris a partir del conjunt limitat de les impressions rebudes? Per a Kant, doncs, el problema del fonament del coneixement no es resol només en esbrinar quin és el seu origen (tal com van fer el Racionalisme i l’Empirisme), sinó també quines són les condicions materials i formals (lògiques) que fan possible la seua existència.

Newton

La Filosofia Natural de Newton

Al marge de les polèmiques epistemològiques entre Racionalisme i Empirisme, la filosofia natural fou consolidant-se com a ciència durant la revolució científica, que va tenir el seu inici el 1543, amb la publicació del De revolutionibus orbium coelestium de Nicolau Copèrnic (1743-1543) i la seua culminació el 1687, any en què va ser publicada l’obra més important d’Isaac Newton (1642-1727), Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Durant aquest període i, per obra sobretot de Galileu Galilei (1564-1642), Johannes Kepler (1571-1630), René Descartes (1596-1650) i el propi Newton, té lloc l’aparició i constitució de la denominada “ciència moderna”, la qual es caracteritzà per l’interès centrat en el coneixement de la naturalesa, el recurs a les matemàtiques com a mitjà de coneixement i l’ús d’un mètode científic. D’aquesta manera, la ciència aconseguí respectabilitat i credibilitat. Prova d’això fou la seua forta influència sobre la Il·lustració, la qual decidí recolzar-se en ella. També motivà Kant a comparar el progrés de la ciència amb el de la metafísica i a cercar les raons per les quals la ciència avançava en la recerca del coneixement mentre que la metafísica continuava estancada en disputes inútils.

Il·lustració

Entenem per Il·lustració el període comprès entre la Revolució gloriosa (1688) i la Revolució francesa (1789). La Il·lustració sembla conseqüència natural de les “revolucions científiques” i, posteriorment, influí en la “revolució industrial”. Però, sobretot, la revolució francesa està vinculada a l’augment de la importància social i econòmica de l’alta burgesia, la qual aspirava a acabar amb el sistema aristocràtic i, així, accedir al poder polític. El conjunt d’aquestes circumstàncies va generar una elit, formada parcialment per aristòcrates reformistes i alta burgesia, convençuda de la necessitat i possibilitat de canvis i transformacions socials i polítiques que, fonamentades en la Raó, conduirien la humanitat a un estat general de justícia, felicitat i benestar.

La Il·lustració també es caracteritza per tenir a) una confiança plena en la Raó, la ciència i l’educació, per millorar la vida humana, i b) una visió optimista de la vida, la naturalesa i la història, contemplades des d’una perspectiva de progrés de la humanitat, juntament amb la difusió de postures de tolerància ètica i religiosa i de defensa de la llibertat de l’home i dels seus drets en tant que ciutadà.

Segons Kant, l’objectiu de la Il·lustració és:

“l’alliberament de l’home de la seua culpable incapacitat. La incapacitat significa la impossibilitat de servir-se de la seua intel·ligència sense la guia d’un altre. Aquesta incapacitat és culpable perquè la seua causa no resideix en la falta d’intel·ligència sinó de decisió i de valor per a servir-se’n per si mateix d’ella sense la tutela d’un altre. Sapere aude! Tingues el valor de servir-te’n de la teua pròpia Raó!: heus ací el lema de la il·lustració." (“Què és la Il·lustració?”, 1784).

De què cal alliberar-se? De l’Antic Règim, és a dir, de la monarquia absoluta; de l’estructura social feudal; del despotisme il·lustrat (tot pel poble, però sense el poble); de la intolerància religiosa; de les “autoritats”, tradicions i imposicions en el pensament.

Com alliberar-se? Amb la "Raó autònoma". Es tracta d’il·luminar (d’ací que el segle XVIII també siga conegut com “el Segle de les Llums”) la societat, de traure-la de les tenebres, de la ignorància. La llum serà la ciència, el coneixement. I el coneixement és un producte de la Raó.

Les idees il·lustrades constitueixen el dipòsit conceptual sobre el qual es fonamenta la manera moderna de pensar.

Representants de la filosofia de la Il·lustració:

Finalment cal destacar que el pensament il·lustrat també va establir les bases del patriarcat modern. Les dones quedaren relegades a l’esfera privada: li les negaren els drets de ciutadania, les prohibiren l’accés a l’educació universitària... Nogensmenys, les filòsofes il·lustrades no cessaren d’interessar-se pel coneixement i de reivindicar els ideals de llibertat i igualtat per a les dones. Destaquen, entre altres, Madame de Lambert (1647-1733), la marquesa de Châtelet (1706-1749), Mary Wollstonecraft (1739-1797), Olympe de Gouge (1748-1793 guillotinada), Josefa Amar i Borbó (1749-1813), Madame de Staël (1766-1817).

Els ideals de la Il·lustració

El pensament il·lustrat és conscient que s’està produint una transformació total de les idees, especialment gràcies a John Locke i a Isaac Newton. Apareix una nova forma de racionalitat i una nova concepció de la Naturalesa. D’aquí sorgeix una gran confiança en el progrés. En conseqüència, es renoven també les esperances d’una transformació social.

a) Raó: La Il·lustració crea un nou model de racionalitat, diferent del de la racionalitat cartesiana.

  • Raó empírica i analítica: El cartesianisme va proposar com a model de racionalitat la Raó matemàtic-geomètrica, és a dir, la Raó sintètica, deductiva (a partir de principis generals considerats com idees innates) i sistemàtica (en el sentit que construeix sistemes omnicomprensius). La Il·lustració, inspirant-se en Locke i Newton, rebutjà aquest model i proposa el de la Raó empírica i analítica. La Raó empírica és la que parteix de l’experiència: ja que no tenim idees innates (primers principis), la sensació és l’origen de tot coneixement. Els “principis” seran establerts al final, després de l’experimentació amb els fets (Newton va procedir així en preconitzar el mètode experimental i en negar-se a “fingir hipòtesi”). La Raó analítica és la que observa “en un ordre successiu les qualitats d’un objecte, a fi de donar-li en l’ànima l’ordre simultani en què existeix. ... Aquesta composició i aquesta descomposició es realitzen conforme a les relacions que n’hi ha entre les coses com a principals i secundàries” (Condillac, Lògica, 1780). L’anàlisi ja formava part del mètode de resolució-composició proposat per Galileu i del mètode inductiu. A partir del segle XVIII s’imposa sobre la síntesi deductiva com a mètode de la ciència.
    D’aquesta manera, la racionalitat del segle XVIII és molt més modesta que la del segle anterior. La Raó ja no és posseidora de la veritat (en els primers principis) sinó un instrument de recerca sempre inacabada i, per tant, d’activitat inquisitiva.
  • Raó crítica: L’actitud crítica és una característica comuna de la filosofia il·lustrada. La Raó crítica és la que no es fonamenta ni en la revelació ni en les idees innates, sinó en l’experiència i els resultats de les ciències, i no cerca sacralitzar el que és natural i profà. La Raó crítica és pensar amb llibertat, i ha de ser com la llum de la humanitat. L’anàlisi és l’instrument de la crítica, que s’exercita en tots els camps:
    • Crítica de la pròpia Raó: pretén fixar els límits de la capacitat de coneixement de l’home. El Racionalisme no va realitzar aquesta crítica, va acceptar dogmàticament el poder il·limitat de la Raó. L’Empirisme sí: va desvincular la Raó de tot contingut transcendent (idees innates, il·luminació divina...) i la va reduir a la seua pròpia naturalesa i als límits de l’experiència sensible. Per a la filosofia il·lustrada, la sensació és el límit del coneixement: la metafísica deixa de tenir sentit.
    • Crítica de la tradició, que es considera plena d’errors i supersticions. La crítica es farà, sobretot, mitjançant un estudi històric dels orígens de les idees rebudes. També es criticaran les institucions: religió, església, societat, Estat, educació, dret...
  • Raó autònoma: La Raó, alliberada de tota tutela exterior (especialment de la religió) i coneixedora dels seus propis límits, és l’única guia de l’home. Kant, amb la frase “Sapere aude!” (atreveix-te a saber), expressa la tasca que cada home ha d’emprendre i dur a terme per pròpia iniciativa, una vegada arribada, per història i per cultura, la majoria d’edat de l’home

b) Naturalesa. ¿Com pot ser la Raó l’única guia de l’home, si ella mateixa es troba buida de tot contingut, és a dir, si no té regles pròpies? L’autonomia de la Raó significa el rebuig de tota “tutela”, però necessita un punt de referència. Aquest serà la Naturalesa. La ciència del segle XVIII va demostrar que es podia prescindir de déu per a explicar el món i donar lloc a una visió laica de la naturalesa pròpia de la ciència occidental. Dues concepcions sobre la Naturalesa així ho feren: el materialisme i el naturalisme.

  • Materialisme: la gran màquina del món. Pel materialisme només hi ha els àtoms i el buit, per tant tota la naturalesa i els canvis que en ella ocorren poden ser explicat pels xocs que es produeixen atzarosament entre aquestes unitats mínimes de matèria indivisible dotades de moviment etern. Es tracta d’una concepció estrictament mecanicista de la Naturalesa (el mecanicisme concep la naturalesa com si aquesta fos una màquina): tot s’explica pel moviment de partícules materials; i aquest moviment no requereix cap causa transcendent, ni s’orienta a cap finalitat; es deu, simplement, a causes físiques (xocs, atraccions) regides per lleis necessàries. D’ací que el materialisme negue la immortalitat i espiritualitat de l’ànima i l’existència de déu. Però aquest materialisme, a més de proporcionar una visió laica de la naturalesa, també té una intenció ètica i social: la naturalesa ha de ser l’única guia de l’home; la religió (la qual substitueix la naturalesa per déu) ha introduït la superstició i la violència.
  • Naturalisme: la gran cadena del ser: El naturalisme afirma que no n’hi ha res més que naturalesa. Les coses s’expliquen per causes i principis naturals i no n’hi ha res per damunt de la naturalesa.

Un dels problemes més debatuts per la ciència dels segles XVI i XVII fou el concepte de “força”. El mecanicisme estricte no admet l’existència de “forces” i parla de “moviments”. El naturalisme, en canvi, no sols introdueix forces en la matèria, sinó que fins i tot admet que pot tractar-se de forces no mecàniques, sinó vives. A diferència del mecanicisme, el naturalisme dóna una visió de la naturalesa dinàmica, evolucionista. Considera la Naturalesa com un gran animal, formada per animals, els quals, a la seua vegada, també estan formats per partícules vives.

c) Progrés Progrés significa, en general, desenvolupament, avançament o canvi cap a una situació comparativament millor que la present. Normalment, el terme s’usa en sentit històric i amb ell es descriu la característica que posseeix la història de ser un procés lineal, que, avançant des del passat fins al present i cap al futur, produeix, quan va dirigit per la Raó, el coneixement i la ciència, un augment de benestar general i civilització. La filosofia il·lustrada sosté que les lleis de la història són, al mateix temps, les lleis del progrés, i suposa que el progrés de les ciències i de la tècnica implica també el desenvolupament social, el benestar i el triomf de la tolerància

 3. Lectura

Pròleg a la 2a edició de la Crítica de la Raó Pura (en castellà): des de l’inici (B VII), pàg. 7, fins «...i la filosofia en filodòxia» (B XXXVII), pàg. 16.

Sobre el contingut del Pròleg

En el Pròleg a la segona edició de la Crítica de la Raó Pura, Kant exposa una de les seues principals preocupacions. És possible la Metafísica? O, el que és el mateix, pot la Metafísica ampliar el nostre coneixement de la realitat? Kant no nega la importància dels temes principals de la Metafísica (jo, univers i déu), però reconeix que està desacreditada. Això és així perquè tant les Matemàtiques com la Filosofia de la Naturalesa (la Física) han progressat i en aquests camps n’hi ha una gran àrea de coneixement generalment acceptat, mentre que en la Metafísica no deixa d’haver disputes sense fi. El fet és que la Metafísica, a diferència de la Física, no ha trobat cap mètode científic segur l’aplicació del qual li permeta resoldre els seus problemes.

Els trets que han contribuït a produir indiferència respecte de la Metafísica i les seues pretensions són: el caràcter inacabat de la Metafísica, la seua incapacitat per trobar fins ara un mètode que porte a conclusions certes, la seua tendència constant a desfer tots els seus passos i tornar a començar des del principi. Aquesta indiferència és expressió d’una certa maduresa de judici que es nega a conformar-se amb un coneixement il·lusori o pseudociència. Per això cal emprendre una investigació crítica de la Metafísica.

Quina forma ha de prendre aquesta investigació crítica? Per a Kant n’hi ha conceptes i principis que la Raó elabora per si mateixa arran de l’experiència. No naixem amb la idea de causalitat, però arran de l’experiència, la Raó la construeix. És un concepte a priori, no procedeix de l’experiència, sinó que li és aplicat a ella mateixa i, en certa manera, la governa. N’hi ha, doncs, conceptes i principis a priori fundats en la pròpia estructura de la ment. Aquests conceptes són “purs” en el sentit que estan buits de tot contingut empíric. Ara bé, la Metafísica ha suposat que la Raó els hi pot aplicar, aquests conceptes purs, per comprendre les realitats suprasensibles i les coses en si. Però aquest supòsit, segons Kant, fou precipitat: no podem considerar que els conceptes i principis a priori de la Raó puguen ser utilitzats per transcendir l’experiència, és a dir, per conèixer realitats no donades en l’experiència. Abans de res hem d’emprendre una investigació crítica sobre les potencialitats de la Raó pura. Aquesta ha estat la tasca descuidada pels filòsofs dogmàtics i encetada per Kant.

La crítica a la Metafísica no és “sinó la investigació crítica de la Raó pura mateixa”, és a dir, “una investigació crítica de la facultat de la Raó respecte de tots els coneixements als que pot aspirar aconseguir independentment de tota experiència”. Suposem amb Kant que la Metafísica especulativa és una ciència no empírica la pretensió de la qual és transcendir l’experiència i arribar a conèixer realitats purament intel·ligibles (no sensibles) mitjançant conceptes i principis a priori. La validesa d’aquesta concepció de la Metafísica vindrà determinada per la resposta a la qüestió sobre què i quant pot conèixer la ment en prescindir de l’experiència.

Per a conèixer les capacitats de la ment, de la Raó, cal fer-li una investigació crítica. Kant es proposa trobar les condicions pures presents en la Raó mitjançant les quals aquesta pot conèixer els objectes. Aquest tipus d’investigació fou anomenada per Kant, “transcendental”. Una de les tasques principals de la Crítica de la Raó Pura consisteix a mostrar de manera sistemàtica quines són aquestes condicions pures. I si les condicions trobades no li permeten, a la Raó, conèixer les realitats que transcendeixen l’experiència sensible, s’haurà mostrat que les pretensions de la Metafísica especulativa són buides i vanes. És a dir, que la Metafísica no és possible. La possibilitat de la Metafísica com ciència és una part del problema general, el de la possibilitat del coneixement a priori, tractat en la Crítica de la Raó Pura.

 4. Continguts conceptuals per a la PAU

 4.1 Anàlisi transcendental del coneixement científic

El sistema filosòfic de Kant rep el nom de “criticisme” o “filosofia crítica” i el trobem exposat, sobretot, en les seues tres obres principals: Crítica de la Raó pura (1781), Crítica de la Raó pràctica (1785) i Critica del judici (1790). Els elements introductoris d’aquest sistema filosòfic els denominà “filosofia transcendental” i els exposà en els Prolegòmens (1783) i en la Crítica de la Raó pura.

Per “filosofia transcendental”, Kant entén l’examen al qual cal sotmetre la Raó per tal d’indagar quines són les condicions que fan possible el coneixement a priori. Kant tracta d’elaborar una teoria del coneixement que li permeta justificar la validesa del coneixement científic. Aquesta epistemologia haurà de contestar qüestions del tipus: com són possibles els judicis sintètics a priori?, com és possible l’experiència?, com és possible la Naturalesa? Kant diu que la filosofia transcendental només pretén saber “si és en principi possible alguna cosa semblant al que s’anomena Metafísica”. La filosofia transcendental investiga com és l’estructura de la ment. És per açò que diem que l’epistemologia de Kant és “crítica”, que Kant ha fet un capgirament copernicà en filosofia atès que no s’interessa per l’objecte d’estudi (la Naturalesa), sinó pel subjecte que coneix, doncs és ell qui construeix el coneixement.

Per què volgué Kant fer una crítica de la Raó? Perquè Hume sostingué que, en el coneixement de les coses, no era possible anar més enllà del que coneixem a través dels sentits i de la memòria. I centrà la seua crítica a la Metafísica amb el concepte de “causalitat” (podem pensar alguna relació necessària i universal entre els successos de la Naturalesa?) Segons Hume, no podem fonamentar el “principi de causalitat” ni en la Raó ni en l’experiència; aquest es deu només a una mena de fe irracional basada en el costum. En conseqüència, la Metafísica no és possible. Kant veié que aquesta manera d’argumentar desproveïa de tot fonament, no sols les teories físiques de Newton, sinó també qualsevol coneixement de l’experiència. No podrà haver-hi cap ciència de la Naturalesa o de l’experiència en general, si no és possible fundar-la en un coneixement causal. A l’afirmació de Hume que no és possible un coneixement universal i necessari de les coses, perquè ni la necessitat ni la universalitat no les trobem en l’experiència, Kant oposa la suposició que, si no venen de l’experiència aquesta necessitat i universalitat i atès que són les condicions necessàries d’un vertader coneixement, han de ser un element a priori del coneixement. La idea de causalitat, així com les nocions fonamentals de la Metafísica, no provenen de l’experiència; provenen de l’Enteniment, de la mateixa estructura del conèixer


 4.1.1 Condicions del coneixement científic

Què significa que els objectes han de sotmetre’s a la racionalitat humana i no aquesta deixar-se dominar pels objectes? Que els homes no són receptors passius de les coses que existeixen en el món exterior. Són agents constructors del coneixement. I, en la construcció del coneixement concorren dos tipus de condicions, materials i formals. Així, si prenem un sistema de proposicions d’una ciència com ara la Física, ens trobem que aquestes proposicions contenen dues classes d’elements:

  • Uns elements (condicions materials) que procedeixen de l’experiència (ens en són donats per la percepció) com, per exemple, “la calor dilata els cossos”. Aquest component és a posteriori.
  • Altres elements (condicions formals) que no procedeixen de l’experiència. Així quan diem “la calor dilata els cossos”, el que diem és que “la calor sempre dilata tots els cossos per tot arreu”. Aquesta universalitat i necessitat agregada a les dades de l’experiència, és el component a priori que aporta la raó pura.

Precisament, és aquest segon element (les condicions formals) el que permet passar de la contingència d’allò sensible i experimental a la universalitat i necessitat del coneixement científic. Aquesta passa (la de la inducció), que sempre és difícil d’explicar, ve a ser la següent: per l’experiència, el coneixement d’una cosa mai no pot ser universal i ni necessari, perquè sempre està associat a intuïcions sensibles particulars. No obstant açò, la ciència (les Matemàtiques i la Física) és universal i necessària. Si el coneixement es constitueix per la interacció de dos elements (l’objecte i la ment) i és impossible que la universalitat i la necessitat s’originen en l’experiència (l’objecte), aleshores la possibilitat de la universalitat de la ciència rau en la ment. És el subjecte epistèmic, el jo transcendental, qui aporta al coneixement determinats elements aliens a l’experiència (a priori), els quals fan de la ciència un coneixement universal i necessari.

L’objectiu general de Kant és trobar els elements que, sense formar part del món material i de l’experiència, són necessaris per a conèixer; és a dir, esbrinar el que n’hi ha d’a priori en el coneixement científic.

 4.1.2 Concepció transcendental de l’a priori

I per a esbrinar quins són aquests elements a priori del coneixement, Kant investiga com estan fetes les ciències del seu temps (Matemàtiques i Física). La Física de Newton està formada per judicis (tesis, afirmacions, proposicions). Un judici és un acte mental amb qual l’Enteniment afirma que el subjecte pertany o no al predicat, en una proposició que pot ser vertadera o falsa. Tot judici consta de dos termes, el subjecte lògic (del qual es diu alguna cosa) i el predicat (la cosa que es diu del subjecte). Kant classifica els judicis utilitzats per les ciències en dos grups: judicis analítics i judicis sintètics.

Judicis analítics. Un judici és analític quan el predicat està contingut en el subjecte. És a dir, si analitzem mentalment el concepte del subjecte (S) i el dividim en els seus elements conceptuals, trobarem que el que es predica del subjecte [el concepte (P)] és un d’aquests elements.

Exemples:

  • "El triangle té tres angles". Aquest judici és analític perquè en analitzar el concepte de triangle, ens trobarem que dins del subjecte (triangle) està el predicat "tenir tres angles".
  • "Tots els cossos són extensos". El predicat ’extens’ no afegeix res de nou al subjecte ’cossos’, només expressa una propietat essencial del subjecte.

Quin és el fonament de la legitimitat dels judicis analítics? o, dit d’una altra manera, per què els judicis analítics són vertaders? El fonament de la seua legitimitat o validesa rau en el principi d’identitat. Com el subjecte ja conté al seu si el predicat, el judici pel qual establim aquest predicat no farà més que repetir, en el predicat, el que ja està contingut en el subjecte. Per això és un judici explicatiu, un judici d’identitat. També podem anomenar-lo una tautologia [1]. Per tant, els judicis analítics són vertaders, universals i necessaris:

  • Vertaders, perquè no diuen més en el predicat del que està contingut en el subjecte.
  • Universals (vàlids en tot lloc i en tot temps), perquè expliciten en el predicat el que està implícit en el subjecte i aquesta explicitació és independent del temps i de l’espai.
  • Necessaris (no poden ser d’una altra manera), perquè aquests judicis tautològics, derivats del principi d’identitat, es fonamenten en el principi de no contradicció. No pot ser que un triangle no tinga tres angles.

I com són vertaders, universals i necessaris no tenen el seu origen en l’experiència, sinó en l’anàlisi mental del concepte del subjecte. Són, per tant, judicis a priori, independents de l’experiència.

Judicis sintètics. Un judici és sintètics quan el predicat no està contingut en el subjecte. Exemple: "La calor dilata els cossos". Si analitzem el concepte ’calor’ no trobarem en ell la ’dilatació dels cossos’, com trobem en el concepte ’triangle’ el de "tenir tres angles". Aquests judicis s’anomenen sintètics perquè uneixen elements heterogenis en el subjecte i en el predicat. Per això diuen més del que ja estava contingut en el subjecte. Són, doncs, judicis extensius, és a dir, amplien el nostre coneixement.

Quin és el fonament de la legitimitat dels judicis sintètics? o, el que és el mateix, per què són vertaders els judicis sintètics? El fonament de legitimitat o validesa d’aquests judicis està en l’experiència, en la percepció sensible. Si no podem extraure la dilatació dels cossos (el predicat) del concepte de calor (el subjecte), llavors només podem dir amb veritat que la calor dilata els cossos perquè experimentem (tenim la percepció sensible) que quan calfem un cos, aquest es fa més voluminós. Així, els judicis sintètics són vertaders en tant que l’experiència els avale. Ara bé, com l’experiència és la percepció sensible, i la percepció sensible només es verifica en un ’ací’ (espai) i un ’ara’ (temps), resulta que els judicis sintètics són vertaders mentre la percepció sensible els verifica. La seua validesa està limitada a l’experiència sensible, s’esgota en les coordenades espai-temporals. I des del moment que deixem de percebre la dilatació dels cossos i la calor al mateix temps, ja no tenim el fonament que avale aquests judicis sintètics. Per això, els judicis sintètics (també anomenats judicis de percepció) són particulars i contingents:

  • Particulars, perquè la seua veritat està restringida al ’ací i ara’.
  • Contingents, perquè el seu contrari no és impossible. El mateix poguera ser que la calor en compte de dilatar els cossos els contraguera.

I com són judicis particulars i contingents, tenen el seu origen en l’experiència, és a dir, són judicis a posteriori.

La ciència està constituïda per judicis sintètics a priori. Amb quina d’aquestes dues classes de judicis està constituïda la ciència, el coneixement científic físico-matemàtic? Per judicis analítics, no. Perquè aquests són tautologies i no augmenten el coneixement. Si la ciència estigués formulada amb judicis analítics (com volgué Leibniz), la Física seria tautològica, una repetició del que ja està contingut en el concepte de subjecte. I tampoc no és possible que la ciència estiga constituïda per judicis sintètics. Perquè la ciència enuncia, sobre els seus objectes, judicis que són vertaders universalment i necessària; no judicis particulars o contingents. Si la ciència estigués constituïda per judicis sintètics, per enllaços de fets (com pretenia Hume), per associacions d’idees i repeticions concretes d’experiència, la ciència, com deia Hume, no seria ciència, sinó un costum sense fonament; mancaria de legítima validesa universal i necessària. Però la ciència, la Física de Newton, escrita amb fórmules matemàtiques, no és una tautologia i tampoc no és un hàbit sense fonament lògic.

Per tant, el coneixement científic ha d’estar constituït per una classe de judicis entre analítics i sintètics. D’una banda seran judicis que, com els sintètics, augmenten efectivament el nostre coneixement i, per tant, tinguen la propietat d’afegir, amb el predicat, alguna cosa que no estava continguda en el subjecte. Però d’altra banda, hauran de ser, com els analítics, a priori, és a dir, universals i necessaris, independents de l’experiència. Aleshores, la ciència està constituïda per judicis sintètics a priori.

El problema ara és mostrar la possibilitat d’aquest tipus de judicis, doncs sembla absurd que un judici sintètic, que no està fundat en el principi de no contradicció, sinó en la percepció sensible, siga a priori. Per a resoldre aquest problema, la primera cosa que fa Kant és mostrar que efectivament les ciències (Matemàtiques i Física) estan constituïdes per judicis sintètics a priori.

Les Matemàtiques, que han passat per ser el prototip de les "veritats de Raó" (Leibniz) o de les "relacions d’idees" (Hume), quin tipus de judicis utilitzen? Veiem un exemple: "la línia recta és la més curta entre dos punts". Aquest judici no és analític perquè el concepte ’línia recta’ no conté cap cosa que s’assemble a la magnitud, a la quantitat (“més curta”). ’Línia recta’ significa una línia els punts de la qual estan tots en la mateixa direcció. Així, si diem: "la línia recta és una línia els punts de la qual estan en la mateixa direcció", haurem fet un judici analític. Però, en afirmar "la línia recta és la més curta entre dos punts", el que fem és afegir-ne amb el predicat el concepte ’curta’ (magnitud) al subjecte (línia recta). Ací tenim un exemple de judici sintètic i, a més a més, a priori, perquè no cal mesurar amb un metre la línia recta per veure que és la més curta entre dos punts. És una cosa evident; és, com deia Descartes, una naturalesa simple. Es veu per intuïció. I aquesta intuïció és a priori, no és una intuïció sensible. Tenim, doncs, un exemple de judici sintètic a priori en Matemàtiques.

La Física també està plena de judicis sintètics a priori. Quan diem: "en tot moviment que es transmet d’un cos a un altre, l’acció és igual a la reacció", estem emetent un judici sintètic i, alhora, a priori, perquè no cal demostrar-lo experimentalment. Com va concebre Galileu la llei de la inèrcia, i les altres lleis del moviment? Doncs com ell mateix va dir: ’ment concipio’, és a dir, sense considerar-ne cap experiència sensible, concebé mentalment un espai i un mòbil dins d’aquest espai i, d’aquesta pura concepció hi tragué, per pura intuïció directa, les lleis del moviment.

I en la Metafísica? També aquí, els judicis que formulà Descartes en demostrar, per exemple, l’existència de déu, són a priori. Doncs, ni Descartes, ni cap dels que han demostrat l’existència de déu o la immortalitat de l’ànima, no han tingut mai cap experiència de déu o de la immortalitat de l’ànima. I també tals judicis són sintètics perquè en les nocions "tot fenomen ha de tenir una causa" i "és necessari detenir-se en aquesta sèrie de causes en arribar a déu", el predicat no està contingut en el subjecte. L’anàlisi del subjecte ens portaria més prompte a afirmar la infinita sèrie de les causes.

Conclusió: després de recórrer ràpidament les ciències que constituïen la saviesa del seu temps, Kant ens mostra que tot el coneixement humà està realment constituït per judicis sintètics a priori. A partit d’ara, Kant tractarà d’esbrinar quines són les condicions que fan possible aquest tipus de judicis que alhora augmenten el nostre coneixement i són a priori. Ens trobem davant el problema de la fonamentació de la inducció.

Com sabem n’hi ha dues classes d’inferències: la deducció i la inducció. La deducció consisteix en una sèrie de raonaments que són tots de tipus analític. Donada una premissa, extraiem d’ella una conclusió la qual es troba continguda en la premissa. Però aquests conceptes bàsics, dels quals hom extrau el que està contingut en ells, com han estat establerts? Si diem, per exemple, "La calor dilata els cossos. Ara fa calor, aleshores els cossos es dilaten", hem fet una deducció. Però, com hem obtingut la primera premissa? La Lògica diu que per inducció. El procediment de la inducció és l’invers al de la deducció. La deducció pren com a punt de partida un concepte general i d’ell extrau el que està al seu si; en canvi, la inducció agafa com a punt de partida fets particulars, observacions, experimentacions particulars i contingents i després amplifica la seua validesa en donar-lis un caràcter universal i necessari. Observem una vegada i una altra que la calor dilata aquest cos, l’altre cos...; i això ocorregué ahir, hui, en aquest laboratori, en l’altre...; i, amb aquests casos d’observació directa, formulem una proposició general, universal i necessària: "la calor dilata els cossos". La inducció, a diferència de la deducció, va del que és particular al que és general. Què legitima aquesta passa? La legitimitat de la deducció rau en l’aplicació del principi d’identitat; és l’explicitació en les conclusions del que ja està contingut en les premisses. Però el procediment de la inducció, en el qual la conclusió conté molt més del que hi està contingut en la premissa, en què es fonamenta?, quina és la condició de la seua legitimitat? En la inducció tenim el mateix problema que en els judicis sintètics a priori. Com resoldre’l? Segons Kant cal esbrinar com és possible el coneixement sintètic a priori, quines condicions lògiques han de succeir en la ciència perquè els coneixements científics siguen alhora sintètics (particulars i contingents) i a priori. Kant divideix aquest problema en tres parts:

  • Quines condicions a priori suposa el coneixement sensible? Com són possibles els judicis sintètics a priori en les Matemàtiques?
  • Quines condicions a priori suposa el coneixement científic? Com són possibles els judicis sintètics a priori en la Física?
  • Hi ha elements a priori de la Raó pura? Són possibles els judicis sintètics a priori en la Metafísica?

Aquestes qüestions seran contestades per Kant en la Crítica de la Raó Pura [2]. Primer demostrarà que n’hi ha elements a priori (exposició Metafísica) i, després que aquest elements són les condicions de possibilitat dels judicis sintètics a priori (exposició transcendental). Les respostes seran afirmatives per a les Matemàtiques i per a la Física; negatives, per a la Metafísica.

 4.1.3 El gir copernicà

En les filosofies anteriors, l’única causa del coneixement era l’existència de fets o successos, a partir dels quals s’obtenien conclusions i justificacions: el Racionalisme defensava que les idees innates o a priori eren l’origen del coneixement; l’Empirisme n’establia un origen sensible del conèixer; però, en ambdós casos, el subjecte epistèmic no semblava tenir cap participació activa en la construcció del coneixement. A diferència d’aquests corrents filosòfics, els quals entenien el coneixement com l’adaptació de la ment a l’objecte i acceptaven una correspondència més o menys fidel entre el món exterior i els continguts de la ment, Kant proposà un nou procediment per tractar les qüestions epistemològiques, el que suposarà una nova manera de plantejar els problemes filosòfics. Fins ara, diu Kant, tota explicació del coneixement girava sota la suposició que el subjecte epistèmic s’havia de sotmetre al dictat dels objectes. Què ocorreria, proposa, si transmutem les posicions? És a dir, si són els objectes els que s’han de sotmetre a les exigències de la racionalitat humana.

Kant sosté que, per entendre l’experiència (coneixement a posteriori), és necessari tenir coneixements que no provinguen de l’experiència (coneixement a priori): “encara que tot el nostre coneixement comence amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència”. Així, el coneixement empíric pot complir les condicions exigides pel vertader coneixement (universalitat i necessitat). Açò equival a afirmar que no és l’Enteniment el que es deixa governar pels objectes, sinó que són aquests els que es sotmeten a les lleis del coneixement imposades per l’Enteniment humà. Kant fa un “gir copernicà” en epistemologia. Kant creu que d’aquesta manera s’explica millor el coneixement dels objectes d’una manera necessària i universal.

Assage’s doncs si no avançarem més en els problemes de la Metafísica, en admetre que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa concorda amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a ‘priori’ de tals objectes, el qual establisca alguna cosa sobre ells abans que ens siguen donats. Ocorre amb açò com amb el primer pensament de Copèrnic qui, com no aconseguia explicar ben bé els moviments celestes en admetre que la massa tota de les estrelles girava al voltant de l’espectador, assajà si no tindria més èxit en fer que l’espectador girara i deixar-ne les estrelles immòbils. En la Metafísica es pot fer un assaig semblant, pel que fa a la intuïció dels objectes. Si la intuïció hagués de regir-se per la constitució dels objectes, no comprenc com es pot a ‘priori’ saber alguna cosa d’ella. Regeix-se emperò l’objecte (com objecte dels sentits) per la constitució de la nostra facultat d’intuïció?, llavors puc molt bé representar-me aquesta possibilitat. (I, Kant Crítica de la Raó Pura. Pròleg a la segona edició).

 4.2 Crítica transcendental de la metafísica

La Dialèctica Transcendental tracta sobre si són possibles els judicis sintètics a priori en la Metafísica, o si és possible la Metafísica com a ciència. La resposta de Kant és negativa. La Metafísica no és possible com a ciència perquè no respecta les condicions de tot coneixement possible i alhora de tota objectivitat possible establertes en l’Estètica i l’Analítica Transcendentals. La Metafísica pretén conèixer les coses en si mateixes i de les coses en si mateixes no hi pot haver coneixement, doncs aquest ha estat definit com coneixement de fenòmens.

Hem vist que tot coneixement és i es verifica com a confluència de dos grups d’elements: els formals i els materials. El grup d’elements formals ve determinat per les condicions a priori de l’espai, del temps i de les categories; però l’espai, el temps i les categories només són formes, condicions ontològiques que s’apliquen, s’imprimeixen sobre el material proporcionat per la percepció sensible. L’altre grup d’elements, el qual conflueix amb els elements formals per a construir el coneixement, és la percepció sensible que, emmotlant-se i subjectant-se a les formes d’espai, temps i categories, constitueix el que anomenem ’objectivitat’, la realitat de l’objecte a conèixer.

No obstant açò, la Metafísica pretén que la Raó puga conèixer les coses en sí. Kant vol mostrar per què la Metafísica té aquesta il·lusió d’arribar a les coses en sí mitjançant idees racionals. Els objectes, les coses en si (ànima, univers, déu), que pretén conèixer la Metafísica, no ens en són donades en l’experiència sensible. La Raó arriba a les coses en si perquè té el poder de sintetitzar impressions, de fer unitats sintètiques. Aquest poder sintètic de la Raó es legítim quan recau sobre el material donat per l’experiència. Però la Raó no s’atura i fa funcionar la seua capacitat de síntesi fora dels límits de l’experiència; la Raó no es conforma amb unes quantes síntesis, que anomenem coses, substàncies, la calor, l’electricitat, el magnetisme, els cossos, sinó que vol fer una síntesi de síntesi fins arribar a unitats que comprenguen la totalitat del sintetitzable, de l’unible. I quan ha aconseguit aquestes síntesis totals, ha arribat als objectes tradicionals de la Metafísica: ànima, univers i déu, els quals són anomenats per Kant idees. Ara bé, aquestes síntesis totalitàries estan fonamentades en la categoria ’causa-efecte’. En el seu afany per conèixer, la raó passa successivament d’un efecte a la seua causa en un procés infinit perquè vol arribar a l’incondicionat. L’incondicionat no es dóna mai en la nostra experiència; però la raó vol l’incondicionat. És per açò que, en lloc d’anar de l’efecte a la causa en una sèrie infinita, bota sobre la sèrie, pren la totalitat de la sèrie, la sintetitza en una idea i estableix l’ànima, l’univers i déu, com unitats incondicionades d’aquestes sèries infinites condicionades. Aquest bot il·legítim d’allò que està condicionat a la totalitat incondicionada és el que comet la Metafísica. Veiem-ho.

a) Ànima. Kant fa veure que de l’ànima no podem predicar no res, perquè l’ànima no pot ser objecte de coneixement atès que no es tracta d’un fenomen donat en l’experiència. En l’experiència, en el temps, que és on es donen els fenòmens anímics, l’única cosa que obtenim quan mirem cap al nostre interior és una sèrie constant de vivències, que es desplacen unes a altres i que, a més a més, cadascuna d’elles té, dins de si, un senyal doble: per una banda, és vivència d’un jo i, per una altra, vivència d’una cosa; però no trobem cap vivència que puga ser considerada com el que anomenem ’ànima’. Per tant, no podem, sense transgredir les condicions del coneixement, considerar l’ànima com una cosa a conèixer. Així la psicologia racional [3] comet una transgressió en presentar-nos la idea ’ànima’ com una cosa fora del temps.

b) Univers. Antinòmies de la Raó pura. Kant fa veure que si prenem l’univers com una cosa en si de la qual podem predicar propietats metafísiques, ens trobarem que de l’univers podrem fer afirmacions contradictòries. Cadascuna d’aquestes contraposicions de tesi i antítesi, igualment aprovatòries pel que fa a l’univers, les anomena Kant antinòmies de la Raó pura; i en descobreix quatre en la Metafísica.

  • Primera antinòmia.
    • Tesi: l’univers té un principi en el temps i límits en l’espai.
      Demostració: L’univers ha de tenir un principi en el temps, perquè si no fos així mancaria de sentit açò que anomenem ’esdevenir’ [4]. Si l’univers és una cosa que existeix, ha d’haver començat a existir en un moment del temps i acabarà d’existir en un altre moment del temps. I, per altra banda, l’univers tampoc no pot ser infinit en l’espai, ha de tenir límits perquè tot el que existeix representa una realitat que no és l’espai, sinó una cosa situada en l’espai, del contrari es podria confondre amb l’espai mateix.
    • Antítesi: l’univers és infinit en el temps i en l’espai.
      Demostració: Si suposem que l’univers va tenir un principi en el temps, què hi havia abans? Manca de sentit suposar que abans de l’univers, res no existia, perquè del no-res, res no ix. Per a què l’univers existisca, abans hi havia d’haver existit alguna cosa i, aquesta cosa hauria d’haver existit en el temps. Ara bé, si va existir quelcom abans de l’univers en el temps és perquè no hem utilitzat la paraula ’univers’ en tota la seua extensió, doncs d’haver-ho fet, hauríem inclòs aquesta cosa dins el concepte ’univers’.
  • Segona antinòmia:
    • Tesi: tot el que existeix a l’univers està format per elements simples, indivisibles.
      Demostració: l’existència de quelcom implica necessàriament que aquesta cosa, que existeix a l’espai, estiga composta d’elements mínims, indivisibles; que són simples.
    • Antítesi: el que existeix a l’univers no està format per elements simples, sinó per elements infinitament divisibles.
      Demostració: si suposem l’existència de quelcom a l’espai i aquesta cosa és real, aleshores ocupa un lloc de l’espai; i si ocupa un lloc de l’espai, té extensió; i si és extensa és divisible.
  • Tercera antinòmia:
    • Tesi: l’univers ha de tenir una causa, la qual siga in-causada.
      Demostració: per la categoria ’causalitat’, no podem suposar alguna cosa real que no siga l’efecte d’una causa; per tant, no podem de cap manera detenir-nos en la investigació de les causes.
    • Antítesi: l’univers no pot tenir una causa, que ella al seu torn no haja estat causada.
      Demostració: si ens detenim en la investigació de les causes, tot el nostre coneixement de les coses reals roman penjat d’una incògnita, d’una contingència absoluta.
  • Quarta antinòmia: (és una variant de l’anterior)
    • Tesi: ni a l’univers ni fora d’ell no hi pot haver un ser necessari.
    • Antítesi: a l’univers o fora d’ell ha d’haver-hi un ser necessari.

Com vegem, podem emetre tesis contradictòries sobre l’univers i igualment plausibles als ulls de la raó pura. Açò, però, no pot ser. Ha d’haver-hi alguna errada. Segons Kant en les antinòmies matemàtiques (les dues primeres), l’errada és prendre ’espai’ i ’temps’ com coses en si, en comptes de prendre-les com formes que la nostra facultat de conèixer imprimeix als fenòmens. Per tant, les tesis i les antítesis de les dues primeres antinòmies són falses, perquè el seu punt de partida és un supòsit contrari a les lleis i condicions del coneixement.

En les dues últimes antinòmies, la solució per a Kant és la contrària. Les tesis i les antítesis poden ser ambdues vertaderes. Perquè les tesis s’ajusten a les lleis del coneixement, com quan es pensa, amb raó, que de tot ser, de tota realitat, n’hi ha una causa que la determina, i aquesta al seu torn també té una causa, i així successivament. Però en canvi les dues antítesis boten per sobre de les condicions de tot coneixement possible i es refereixen a coses en si. Ara bé, suposem que existisca una via per arribar a les coses metafísiques, que no fos la del coneixement científic. Suposem que existisca, al camp de la consciència humana, una activitat que no siga l’activitat de conèixer, però que puga conduir-nos a l’aprehensió o captació de les coses metafísiques. Aleshores les tesis i les antítesis seran perfectament compatibles, perquè les tesis són vàlides en el món dels fenòmens, mentre que les antítesis són vàlides en el món dels noúmens.

c) Déu. Kant troba en les proves que tradicionalment s’han fet de l’existència de déu una errada de raonament: la raó eludeix les condicions de tot coneixement possible, de tota objectivitat possible. Kant agrupa les proves tradicionals de l’existència de déu en tres arguments principals:

  • L’argument ontològic: jo tinc la idea d’un ser perfecte; aquest ens perfecte ha d’existir, perquè si no existira li faltaria la perfecció de l’existència i no seria perfecte. Kant discuteix aquest argument en mostrar que ’existència’ és una categoria, una categoria formal la qual només podem aplicar-la legítimament a les percepcions sensibles. De manera que per a afirmar que quelcom existeix, no n’hi ha prou amb tenir la idea d’aquest quelcom, sinó que a més cal tenir la percepció sensible corresponent. Com que de déu no tenim, no podem tenir, la percepció sensible corresponent, tampoc no podem afirmar la seua existència. O dit d’una altra manera: podem dir que tenim la idea d’un ens perfecte; que tenim la idea que aquest ens perfecte existeix, perquè en l’idea d’un ens perfecte està continguda la idea de l’existència. Però de les idees no ens podem eixir.
  • L’argument cosmològic consisteix a enumerar un sèrie de causes fins a tenir que detenir-se en una causa in-causada, que és déu. Però açò és fàcil de refutar. L’errada del raonament està en el fet que de sobte s’acaba d’aplicar la categoria ’causalitat’ sense cap motiu.
  • L’argument físic-teleològic, el de la finalitat. Consisteix a descriure i descobrir en la Naturalesa algunes formes reals de les coses adequades a un fi, com ara l’estructura de l’ull humà per a veure, el funcionament de les quals no el podrem explicar sense l’existència d’una intel·ligència creadora. Kant mostra que el concepte ’fi’ és un dels conceptes metòdics que utilitzem per descriure la realitat, però del qual no podem traure cap altra conseqüència, sinó que tal o qual forma és adequada a un fi. No podem, sense eixir-nos dels límits de l’experiència, traure d’aquesta adequació a un fi conclusions referents al creador d’aquestes formes.

 4.2.1 La distinció entre fenomen i noümen

Comencem per definir aquests dos conceptes, ’fenomen i noümen’, segons la Wikisofia:

Fenomen: (del grec φαινόμενον, phainómenon, allò que apareix o l’aparent, derivat del verb phaino, en el doble sentit d’aparèixer o simplement semblar). Terme d’origen grec, que etimològicament significa tant el que apareix i es fa present a la percepció, com el que és mera aparença, però que a partir del s. XVIII, per obra primer de Kant, s’utilitza, d’una manera paradigmàtica, per a diferenciar l’objecte tal com el coneixem del noümen, la cosa en si mateixa. ... En Kant, el fenomen no és una il·lusió o un engany dels sentits, sinó tot el que podem conèixer per l’experiència i, en algun sentit, construcció (transcendental) del subjecte humà mitjançant les formes a priori de la sensibilitat, i la comprensió de la qual aconsegueix la ment amb determinats conceptes també a priori, com per exemple el de substància i el de causalitat.

Noümen (del grec noumena, les coses pensades, els intel·ligibles, terme que Plató aplica a les idees, en Timeu 51b). Paraula amb què Kant es refereix a la cosa en si, a les coses tal com se suposa que són en si mateixes, més enllà del que podem conèixer per l’experiència, que només ens dóna accés al fenomen, o objecte conegut, mitjançant la sensibilitat i l’enteniment. Segons Kant, la cosa en si no pot ser coneguda, sinó només pensada; és un pur intel·ligible; la seva existència l’exigeix la presència d’alguna cosa que només pot ser la seva aparença, o el seu fenomen.

Amb aquesta distinció conceptual, Kant estableix una frontera entre coneixement científic i coneixement metafísic. La resposta de Kant a la pregunta sobre si la metafísica pot ser una ciència és negativa:

...és vana la pretensió de desenvolupar una metafísica amb valor de ciència, perquè la metafísica pretenia construir-se com a ciència sense respectar les condicions fonamentals de tot coneixement possible. La metafísica és impossible com a coneixement. Una de les preguntes que Kant afirma que ha estat present i continuarà estant present en tots els homes, "Què puc esperar?" no tindrà resposta per part del coneixement pur o científic. La metafísica no és ciència. El tema mereix una consideració detallada el punt de partida de la qual siga accentuar els conceptes de fenomen i noümen, perquè en l’àmbit de la metafísica no n’hi ha experiència a la qual es puga aplicar intuïcions i categories; els judicis metafísics són judicis en els quals les categories s’apliquen en el buit. Aquest judici mereix recordar la distinció entre fenomen i noümen.

En l’estètica transcendental, és a dir, quan elaborava la teoria de la facultat de tenir percepcions, Kant ja va vincular l’ús del terme fenomen a una realitat sensible; els fenòmens no són coses, sinó representacions que la nostra consciència es fa de les coses; ... Al contrari, l’ús de noümen té una doble caracterització: (1) "una cosa que no és objecte d’intuïció sensible" o (2) "l’objecte d’una intuïció no sensible" que, d’altra banda, li està negada a l’home. Kant es refereix als noúmens quan fa ús de l’expressió "coses en si mateixes" i apunta conceptualment al que clàssicament havia sigut conegut com a essència. Aquesta diferència no comporta negar l’existència de les coses en si mateixes, sinó la declaració que són incognoscibles, perquè el noümen només és "l’objecte d’una intuïció no sensible" que "no és la nostra i la possibilitat de la qual no podem proveir".

Quan analitzà la percepció, Kant ja havia deixat clar que només podem parlar de les coses extenses en l’espai i successives en el temps. No podem dir res de les coses en si mateixes. Només podem conèixer els fenòmens, allò que se’ns apareix; allò de què tenim notícia per mitjà de la nostra sensibilitat. La sensibilitat imposa un límit clar al coneixement, una frontera. L’espacial i el temporal, les categories o els conceptes purs, només tenen sentit com a formes d’enllaç de les dades sensibles. De tot això concloem que només podem conèixer científicament la realitat que es dóna en l’experiència. ... Una vegada establida aquesta condició fonamental del coneixement i, per tant, aquesta limitació, Kant mostra que no ens en són donades en l’experiència sensible aquestes coses en si el coneixement de les quals persegueix la metafísica. Quan ens llancem al descobriment de l’ànima i, amb aquesta finalitat, inspeccionem la nostra consciència, només hi descobrim una sèrie de vivències que referim a un jo, però aquest jo/ànima de cap manera el/la descobrim per mitjà d’una percepció sensible. Passa el mateix quan parlem del món o univers; aquests conceptes construïts, aquesta totalitat anomenada univers, no és objecte de la percepció sensible. Només tenim percepció sensible d’aquesta taula, d’aquell arbre o d’aquella fruita. Finalment, és clar que tampoc tenim cap percepció de Déu. Si això és així, com arriba la raó a construir aquests objectes (ànima, univers, Déu)?

 4.2.2 Sentit negatiu de la crítica: limitació de l’ús teòric de la raó als fenòmens

En la “Dialèctica transcendental” de la Crítica de la Raó Pura, Kant estableix que les idees de la raó (ànima, món i déu) no són fenòmens, sinó noúmens en tant en quant no són ni podran ser mai objecte d’una intuïció sensible. Per tant, ni la Psicologia transcendental, ni la Cosmologia transcendental, ni la Teologia racional poden ser demostrades empíricament, i la Metafísica queda descartada com a ciència.

En la Crítica de la raó pura, Kant assenyala que la raó teorètica no pot assolir el coneixement d’objectes d’estudi propis de la Metafísica, com ara l’ànima, l’univers i déu. Així, ha establit (1) que l’espai i el temps són meres formes de la intuïció sensible, (2) que no posseïm elements per a conèixer les coses sinó en la mesura que pot donar-se la intuïció corresponent a tals conceptes, i (3) que no podem conèixer un objecte com a cosa en si mateixa, però sí que ha de ser-nos possible pensar-los.

El sentit negatiu de la Crítica de la Raó Pura consisteix a posar els límits del coneixement científic: no hem "d’atrevir-nos mai a ultrapassar amb la raó especulativa els límits de l’experiència". La metafísica no pot ser considerada dins del coneixement científic, perquè l’ús teòric de la raó ha de ser reduït únicament i exclusivament al coneixement dels fenòmens. Ni “l’ànima” ni el “món” ni “déu” poden ser comprovades empíricament, ja que generen il.lusions transcendentals. Però tampoc es poden eliminar del nostre interior, de la nostra raó. Són noúmens que se’ns presenten de manera imperiosa, incondicionada, que exigixen el seu àmbit d’actuació, encara que aquest es trobe fora de la ciència. Ara bé, el terreny propici per al seu desenvolupament ja no és transcendental sinó transcendent, i així les idees de la raó es transformen en postulats de la raó pràctica, centrada en l’antropologia i la moral.

 4.2.3 Sentit positiu de la crítica: defensa de l’ús pràctic de la raó

Afirmada la impossibilitat de la metafísica com a ciència, Kant deixa palès que la Crítica de la Raó Pura també té un sentit positiu. En efecte, la metafísica no és una ciència, però obeeix a una tendència natural de la raó, la qual vol comprendre la totalitat. Les idees transcendentals (ànima, món i déu) encara que no poden ser enteses com a coneixement científic, sí generen unes percepcions i idees que obrin un nou territori al marge del metafísic i el científic: el moral. Cal, doncs, considerar el valor "regulatiu" de les idees transcendentals (ànima, univers, déu), les quals seran la bastida del coneixement científic i tenen un ús regulatiu per a la ciència. Les idees ens marquen on es troba l’horitzó, què és la totalitat a la qual aspira la raó.

La Idea de “món” volia fer passar com a científiques les seues afirmacions (les antinòmies de la Cosmologia transcendental) sense aconseguir-ho, com Kant va demostrar. En la moral, passa a convertir-se en la llibertat de la voluntat, ja que l’ésser humà és un ésser especial, condicionat per les lleis de la natura (explicades per la Física) pel seu cos, però incondicionat per entendre’s a si mateix i viure’s com un ésser lliure, que té una voluntat que en ocasions entra en contradicció amb aquestes lleis. Tanmateix, aquesta llibertat mai pot ser absoluta, almenys en aquest món, condicionat per la natura i la matèria. Així, Kant postula també la “immortalitat de l’ànima”, com una afirmació necessària en el terreny moral, però impossible de comprovar empíricament, per a què l’ésser humà done satisfacció als seus ideals de bondat i moralitat perfectes en un altre món, ja sense estar lligat a les passions i sentiments del cos. Finalment, cal postular a més l’existència de Déu, el qual permetrà la unió i integració dels dos postulats anteriors, i atorgarà un sentit ple com objectiu de les accions i compromisos humans en aquest món.

Novament ens trobem ací que Kant supera els plantejaments de Hume; en aquest cas, la "fal·làcia naturalista". La crítica de Hume havia establit que per a l’ètica (que articula l’haver de ser) no pot haver-hi fonamentació en coneixements teòrics (que es basen en el verb ser); és a dir, a partir de les nostres descripcions teòriques del tipus "S és P" no podem deduir correctament, obtenir com a conclusions les nostres accions pràctiques ("He de fer X"). Això suposa que l’ètica no es pot fonamentar ni en l’antropologia, ni en la psicologia, ni en cap coneixement "racional" que només ens posa davant "el que va ser, és o serà". Kant accepta que les lleis naturals es limiten a descriure el que ocorre; en canvi la llei moral sempre s’expressa en forma de manaments i pretén determinar el que ha de ser: "Ajuda a qui ho necessita!" Així, la llei moral no diu el que és, sinó el que ha de ser, i amb això el fonament de la moralitat ha de ser també a priori, és a dir, independent de l’experiència, i aquest a priori està constituït per la raó, que ha de ser la guia de l’acció humana. [5]

L’objectiu de la crítica en Kant ha donat lloc, per una banda, a establir de manera clara i precisa en què consistix ser ciència, restringit a tindre judicis sintètics a priori, és a dir, a poder comprovar empíricament les seues afirmacions. I, en el cas de la Metafísica, a descobrir la il.lusió transcendental en la qual cau quan intenta fer passar les seues afirmacions per judicis científics, quan només són analítics a priori. Tanmateix, açò proporciona a les Idees de la Raó, “ànima”, “món” i “déu”, convertir-se en postulats de la raó pràctica, trobar el seu camí en l’àmbit moral com a propostes orientadores de l’acció pràctica dels éssers humans.

 4.2.4 Metafísica, crítica i il·lustració

 5. El pensament de Kant

 5.1 La filosofia crítica, filosofia transcendental

El sistema filosòfic de Kant rep el nom de “criticisme” o “filosofia crítica” i el trobem exposat, sobretot, en les seues tres obres principals: Crítica de la Raó pura (1781), Crítica de la Raó pràctica (1785) i Critica del judici (1790). Els elements introductoris d’aquest sistema filosòfic els denominà “filosofia transcendental” i els exposà en els Prolegòmens (1783) i en la Crítica de la Raó pura.

Per “filosofia transcendental”, Kant entén l’examen al qual cal sotmetre la Raó per tal d’indagar quines són les condicions que fan possible el coneixement a priori. Kant tracta d’elaborar una teoria del coneixement que li permeta justificar la validesa del coneixement científic. Aquesta epistemologia haurà de contestar qüestions del tipus: com són possibles els judicis sintètics a priori?, com és possible l’experiència?, com és possible la Naturalesa? Kant diu que la filosofia transcendental només pretén saber “si és en principi possible alguna cosa semblant al que s’anomena Metafísica”. La filosofia transcendental investiga com és l’estructura de la ment. És per açò que diem que l’epistemologia de Kant és “crítica”, que Kant ha fet un capgirament copernicà en filosofia atès que no s’interessa per l’objecte d’estudi (la Naturalesa), sinó pel subjecte que coneix, doncs és ell qui construeix el coneixement.

Per què volgué Kant fer una crítica de la Raó? Perquè Hume sostingué que, en el coneixement de les coses, no era possible anar més enllà del que coneixem a través dels sentits i de la memòria. I centrà la seua crítica a la Metafísica en el concepte de “causalitat” (podem pensar alguna relació necessària i universal entre els successos de la Naturalesa?) Segons Hume, no podem fonamentar el “principi de causalitat” ni en la Raó ni en l’experiència; aquest es deu només a una mena de fe irracional basada en el costum. En conseqüència, la Metafísica no és possible. Kant veié que aquesta manera d’argumentar desproveïa de tot fonament, no sols les teories físiques de Newton, sinó també qualsevol coneixement de l’experiència. No podrà haver-hi cap ciència de la Naturalesa o de l’experiència en general, si no és possible fundar-la en un coneixement causal. A l’afirmació de Hume que no és possible un coneixement universal i necessari de les coses, perquè ni la necessitat ni la universalitat no les trobem en l’experiència, Kant oposa la suposició que, si no venen de l’experiència aquesta necessitat i universalitat i atès que són les condicions necessàries d’un vertader coneixement, han de ser un element a priori del coneixement. La idea de causalitat, així com les nocions fonamentals de la Metafísica, no provenen de l’experiència; provenen de l’Enteniment, de la mateixa estructura del conèixer.

 5.2 El gir copernicà

En les filosofies anteriors, l’única causa del coneixement era l’existència de fets o successos, a partir dels quals s’obtenien conclusions i justificacions: el Racionalisme defensava que les idees innates o a priori eren l’origen del coneixement; l’Empirisme n’establia un origen sensible del conèixer; però, en ambdós casos, el subjecte epistèmic no semblava tenir cap participació activa en la construcció del coneixement. A diferència d’aquests corrents filosòfics, els quals entenien el coneixement com l’adaptació de la ment a l’objecte i acceptaven una correspondència més o menys fidel entre el món exterior i els continguts de la ment, Kant proposa un nou procediment per tractar les qüestions epistemològiques, el que suposarà una nova manera de plantejar els problemes filosòfics. Fins ara, diu Kant, tota explicació del coneixement girava sota la suposició que el subjecte epistèmic s’havia de sotmetre al dictat dels objectes. Què ocorreria, proposa, si transmutem les posicions? És a dir, si són els objectes els que s’han de sotmetre a les exigències de la racionalitat humana.

Kant sosté que, per entendre l’experiència (coneixement a posteriori), és necessari tenir coneixements que no provinguen de l’experiència (coneixement a priori): “encara que tot el nostre coneixement comence amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència”. Així, el coneixement empíric pot complir les condicions exigides pel vertader coneixement (universalitat i necessitat). Açò equival a afirmar que no és l’Enteniment el que es deixa governar pels objectes, sinó que són aquests els que es sotmeten a les lleis del coneixement imposades per l’Enteniment humà. Kant fa un “capgirament copernicà” en epistemologia [6]. Kant creu que d’aquesta manera s’explica millor el coneixement dels objectes d’una manera necessària i universal.

Assage’s doncs si no avançarem més en els problemes de la Metafísica, en admetre que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa concorda amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a ‘priori’ de tals objectes, el qual establisca alguna cosa sobre ells abans que ens siguen donats. Ocorre amb açò com amb el primer pensament de Copèrnic qui, com no aconseguia explicar bé els moviments celestes en admetre que la massa tota de les estrelles girava entorn de l’espectador, assajà si no tindria més èxit en fer que l’espectador girara i en deixar en canvi les estrelles immòbils. En la Metafísica es pot fer un assaig semblant, pel que fa a la intuïció dels objectes. Si la intuïció hagués de regir-se per la constitució dels objectes, no comprenc com es pot a ‘priori’ saber alguna cosa d’ella. Regeix-se emperò l’objecte (com objecte dels sentits) per la constitució de la nostra facultat d’intuïció?, llavors puc molt bé representar-me aquesta possibilitat. (I, Kant Crítica de la Raó Pura. Pròleg a la segona edició).

 5.3 Condicions del coneixement científic (matèria i forma)

Què significa que els objectes han de sotmetre’s a la racionalitat humana i no aquesta deixar-se dominar pels objectes? Que els homes no són receptors passius de les coses que existeixen en el món exterior. Són agents constructors del coneixement. I, en la construcció del coneixement concorren dos tipus de condicions, materials i formals. Així, si prenem un sistema de proposicions d’una ciència com ara la Física, ens trobem que aquestes proposicions contenen dues classes d’elements:

  • Uns elements (condicions materials) que procedeixen de l’experiència (ens són donats per la percepció) com, per exemple, “la calor dilata els cossos”. Aquest component és a posteriori.
  • Altres elements (condicions formals) que no procedeixen de l’experiència. Així quan diem “la calor dilata els cossos”, el que diem és que “la calor sempre dilata tots els cossos per tot arreu”. Aquesta universalitat i necessitat agregada a les dades de l’experiència, és el component a priori que aporta la raó pura.

Precisament, és aquest segon element (les condicions formals) el que permet passar de la contingència d’allò sensible i experimental a la universalitat i necessitat del coneixement científic. Aquesta passa (la de la inducció), que sempre és difícil d’explicar, ve a ser la següent:

Per l’experiència, el coneixement d’una cosa mai no pot ser universal i necessari, perquè sempre està associat a intuïcions sensibles particulars. No obstant açò, la ciència (les Matemàtiques i la Física) és universal i necessària. Si el coneixement es constitueix per la interacció de dos elements (l’objecte i la ment) i és impossible que la universalitat i la necessitat s’originen en l’experiència (l’objecte), aleshores la possibilitat de la universalitat de la ciència rau en la ment. És el subjecte epistèmic, el jo transcendental, qui aporta al coneixement determinats elements aliens a l’experiència (a priori), els quals fan de la ciència un coneixement universal i necessari.

L’objectiu general de Kant és trobar els elements que, sense formar part del món material i de l’experiència, són necessaris per a conèixer; és a dir, esbrinar el que hi ha d’a priori en el coneixement científic.

 5.4 La justificació de la ciència

I per a esbrinar quins són aquests elements a priori del coneixement, Kant investiga com estan fetes les ciències del seu temps (Matemàtiques i Física). [7] La Física de Newton està formada per judicis (tesis, afirmacions, proposicions). Un judici és un acte mental amb qual l’Enteniment afirma que el subjecte pertany o no al predicat, en una proposició que pot ser vertadera o falsa. Tot judici consta de dos termes, el subjecte lògic (del qual es diu alguna cosa) i el predicat (la cosa que es diu del subjecte). Kant classifica els judicis utilitzats per les ciències en dos grups: judicis analítics i judicis sintètics.

 5.4.1 Judicis analítics

Un judici és analític quan el predicat està contingut en el subjecte. És a dir, si analitzem mentalment el concepte del subjecte (S) i el dividim en els seus elements conceptuals, trobarem que el que es predica del subjecte [el concepte (P)] és un d’aquests elements.

Exemples:

  • "El triangle té tres angles". Aquest judici és analític perquè en analitzar el concepte de triangle, ens trobarem que dins del subjecte (triangle) està el predicat "tenir tres angles".
  • "Tots els cossos són extensos". El predicat ’extens’ no afegeix res de nou al subjecte ’cossos’, només expressa una propietat essencial del subjecte.

Quin és el fonament de la legitimitat dels judicis analítics? o, dit d’una altra manera, per què els judicis analítics són vertaders? El fonament de la seua legitimitat o validesa rau en el principi d’identitat. Com el subjecte ja conté al seu si el predicat, el judici pel qual establim aquest predicat no farà més que repetir, en el predicat, el que ja està contingut en el subjecte. Per això és un judici explicatiu, un judici d’identitat. També podem anomenar-lo una tautologia [8]. Per tant, els judicis analítics són vertaders, universals i necessaris:

  • Vertaders, perquè no diuen més en el predicat del que està contingut en el subjecte.
  • Universals (vàlids en tot lloc i en tot temps), perquè expliciten en el predicat el que està implícit en el subjecte i aquesta explicitació és independent del temps i de l’espai.
  • Necessaris (no poden ser d’una altra manera), perquè aquests judicis tautològics, derivats del principi d’identitat, es fonamenten en el principi de no contradicció. No pot ser que un triangle no tinga tres angles.

I com són vertaders, universals i necessaris no tenen el seu origen en l’experiència, sinó en l’anàlisi mental del concepte del subjecte. Són, per tant, judicis a priori, independents de l’experiència.

 5.4.2 Judicis sintètics

Un judici és sintètics quan el predicat no està contingut en el subjecte. Exemple: "La calor dilata els cossos". Si analitzem el concepte ’calor’ no trobarem en ell la ’dilatació dels cossos’, com trobem en el concepte de ’triangle’ el de "tenir tres angles". Aquests judicis s’anomenen sintètics perquè uneixen elements heterogenis en el subjecte i en el predicat. Per això diuen més del que ja estava contingut en el subjecte. Són, doncs, judicis extensius, és a dir, amplien el nostre coneixement.

Quin és el fonament de la legitimitat dels judicis sintètics? o, el que és el mateix, per què són vertaders els judicis sintètics? El fonament de legitimitat o validesa d’aquests judicis està en l’experiència, en la percepció sensible. Si no podem extraure la dilatació dels cossos (el predicat) del concepte de calor (el subjecte), llavors només podem dir amb veritat que la calor dilata els cossos perquè experimentem (tenim la percepció sensible) que quan calfem un cos, aquest es fa més voluminós. Així, els judicis sintètics són vertaders en tant que l’experiència els avale. Ara bé, com l’experiència és la percepció sensible, i la percepció sensible només es verifica en un ’ací’ (espai) i un ’ara’ (temps), resulta que els judicis sintètics són vertaders mentre la percepció sensible els verifica. La seua validesa està limitada a l’experiència sensible, s’esgota en les coordenades espai-temporals. I des del moment que deixem de percebre la dilatació dels cossos i la calor al mateix temps, ja no tenim el fonament que avale aquests judicis sintètics. Per això, els judicis sintètics (també anomenats judicis de percepció) són particulars i contingents:

  • Particulars, perquè la seua veritat està restringida al ’ací i ara’.
  • Contingents, perquè el seu contrari no és impossible. El mateix poguera ser que la calor en compte de dilatar els cossos els contraguera.

I com són judicis particulars i contingents, tenen el seu origen en l’experiència, és a dir, són judicis a posteriori.

 5.4.3 La ciència està constituïda per judicis sintètics a priori

Amb quina d’aquestes dues classes de judicis està constituïda la ciència, el coneixement científic físico-matemàtic? Per judicis analítics, no; perquè aquests són tautologies i no augmenten el coneixement. Si la ciència estigués formulada amb judicis analítics (com volgué Leibniz), la Física seria tautològica, una repetició del que ja està contingut en els conceptes de subjecte. I tampoc no és possible que la ciència estiga constituïda per judicis sintètics. Perquè la ciència enuncia, sobre els seus objectes, judicis que són vertaders universalment i necessària; no judicis particulars o contingents. Si la ciència estigués constituïda per judicis sintètics, per enllaços de fets (com pretenia Hume), per associacions d’idees i repeticions concretes d’experiència, la ciència, com deia Hume, no seria ciència, sinó un costum sense fonament; mancaria de legítima validesa universal i necessària. Però la ciència, la Física de Newton, escrita amb fórmules matemàtiques, no és una tautologia i tampoc no és un hàbit sense fonament lògic.

Per tant, el coneixement científic ha d’estar constituït per una classe de judicis entre analítics i sintètics. D’una banda seran judicis que, com els sintètics, augmenten efectivament el nostre coneixement i, per tant, tinguen la propietat d’afegir, amb el predicat, alguna cosa que no estava continguda en el subjecte. Però d’altra banda, hauran de ser, com els analítics, a priori, és a dir, universals i necessaris, independents de l’experiència. Aleshores, la ciència està constituïda per judicis sintètics a priori.

El problema ara és mostrar la possibilitat d’aquest tipus de judicis, doncs sembla absurd que un judici sintètic, que no està fundat en el principi de no contradicció, sinó en la percepció sensible, siga a priori. Per a resoldre aquest problema, la primera cosa que fa Kant és mostrar que efectivament les ciències (Matemàtiques i Física) estan constituïdes per judicis sintètics a priori.

Les Matemàtiques, que han passat per ser el prototip de les "veritats de Raó" (Leibniz) o de les "relacions d’idees" (Hume), quin tipus de judicis utilitzen? Veiem un exemple: "la línia recta és la més curta entre dos punts". Aquest judici no és analític perquè el concepte ’línia recta’ no conté cap cosa que s’assemble a la magnitud, a la quantitat (“més curta”). ’Línia recta’ significa una línia els punts de la qual estan tots en la mateixa direcció. Així, si diem: "la línia recta és una línia els punts de la qual estan en la mateixa direcció", haurem fet un judici analític. Però, en afirmar "la línia recta és la més curta entre dos punts", el que fem és afegir-ne amb el predicat el concepte ’curta’ (magnitud) al subjecte (línia recta). Ací tenim un exemple de judici sintètic i, a més a més, a priori, perquè no cal mesurar amb un metre la línia recta per veure que és la més curta entre dos punts. És una cosa evident; és, com deia Descartes, una naturalesa simple. Es veu per intuïció. I aquesta intuïció és a priori, no és una intuïció sensible. Tenim, doncs, un exemple de judici sintètic a priori en Matemàtiques.

La Física també està plena de judicis sintètics a priori. Quan diem: "en tot moviment que es transmet d’un cos a un altre, l’acció és igual a la reacció", estem emetent un judici sintètic i, alhora, a priori, perquè no cal demostrar-lo experimentalment. La llei de la inèrcia, i les altres lleis del moviment, com les concebé Galileu? Doncs com ell mateix va dir: ’ment concipio’, és a dir, sense considerar-ne cap experiència sensible, concebé mentalment un espai i un mòbil dins d’aquest espai i, d’aquesta pura concepció hi tragué, per pura intuïció directa, les lleis del moviment.

I en la Metafísica? També aquí, els judicis que formulà Descartes en demostrar, per exemple, l’existència de déu, són a priori. Doncs, ni Descartes, ni cap dels que han demostrat l’existència de déu o la immortalitat de l’ànima, no han tingut mai cap experiència de déu o de la immortalitat de l’ànima. I també tals judicis són sintètics perquè en les nocions "tot fenomen ha de tenir una causa" i "és necessari detenir-se en aquesta sèrie de causes en arribar a déu", el predicat no està contingut en el subjecte. L’anàlisi del subjecte ens portaria més prompte a afirmar la infinita sèrie de les causes.

Conclusió: després de recórrer ràpidament les ciències que constituïen la saviesa del seu temps, Kant mostra que tot el coneixement humà està realment constituït per judicis sintètics a priori. A partit d’ara, Kant tractarà d’esbrinar quines són les condicions que fan possible aquest tipus de judicis que alhora augmenten el nostre coneixement i són a priori. Ens trobem davant el problema de la fonamentació de la inducció.

Com sabem n’hi ha dues classes d’inferències: la deducció i la inducció. La deducció consisteix en una sèrie de raonaments que són tots de tipus analític. Donada una premissa, extraiem d’ella una conclusió la qual es troba continguda en la premissa. Però aquests conceptes bàsics, dels quals hom extrau el que està contingut en ells, com han estat establerts? Si diem, per exemple, "La calor dilata els cossos. Ara fa calor, aleshores els cossos es dilaten" hem fet una deducció. Però, com hem obtingut la primera premissa? La Lògica diu que per inducció. El procediment de la inducció és l’invers al de la deducció. La deducció pren com a punt de partida un concepte general i d’ell extrau el que està al seu si; en canvi, la inducció agafa com a punt de partida fets particulars, observacions, experimentacions particulars i contingents i després amplifica la seua validesa en donar-lis un caràcter universal i necessari. Observem una vegada i una altra que la calor dilata aquest cos, l’altre cos...; i això ocorregué ahir, hui, en aquest laboratori, en l’altre...; i, amb aquests casos d’observació directa, formulem una proposició general, universal i necessària: "la calor dilata els cossos". La inducció, a diferència de la deducció, va del que és particular al que és general. Què legitima aquesta passa? La legitimitat de la deducció rau en l’aplicació del principi d’identitat; és l’explicitació en les conclusions del que ja està contingut en les premisses. Però el procediment de la inducció, en el qual la conclusió conté molt més del que hi està contingut en la premissa, en què es fonamenta?, quina és la condició de la seua legitimitat? En la inducció tenim el mateix problema que en els judicis sintètics a priori. Com resoldre’l? Segons Kant cal esbrinar com és possible el coneixement sintètic a priori, quines condicions lògiques han de succeir en la ciència perquè els coneixements científics siguen alhora sintètics (particulars i contingents) i a priori. Kant divideix aquest problema en tres parts [9]:

  • Quines condicions a priori suposa el coneixement sensible? Com són possibles els judicis sintètics a priori en les Matemàtiques?
  • Quines condicions a priori suposa el coneixement científic? Com són possibles els judicis sintètics a priori en la Física?
  • Hi ha elements a priori de la Raó pura? Són possibles els judicis sintètics a priori en la Metafísica?

Aquestes qüestions seran contestades per Kant en la Crítica de la Raó Pura [10]. Primer demostrarà que n’hi ha elements a priori (exposició Metafísica) i, després que aquest elements són les condicions de possibilitat dels judicis sintètics a priori (exposició transcendental). Les respostes seran afirmatives per a les Matemàtiques i per a la Física; negatives, per a la Metafísica.

 6. Crítica de la Raó Pura

"Què puc saber?" és el tema de la Crítica de la Raó Pura. Per determinar l’abast i possibilitat de la Metafísica, Kant investiga el que hi ha de pur en totes les ciències, després de discriminar els elements procedents de l’experiència i els elements procedents de la Raó pura (de la Sensibilitat, de l’Enteniment i de la Raó).

La Crítica de la Raó Pura està estructurada en tres parts.

  • Estètica transcendental: crítica de la Sensibilitat. Contesta les preguntes "Quines condicions a priori suposa el coneixement sensible? Com són possibles els judicis sintètics a priori en les matemàtiques? En l’Estètica Transcendental, Kant estableix les condicions a priori del coneixement sensible.
  • Lògica transcendental:
    • Lògica de la veritat (Analítica transcendental): És una crítica de l’Enteniment. Contesta les preguntes: Quines condicions a priori suposa el coneixement científic? Com són possibles els judicis sintètics a priori en la Física? Estableix les condicions a priori del coneixement científic.
    • Lògica de la il·lusió (Dialèctica transcendental): És una crítica de la raó. Contesta les preguntes: N’hi ha d’elements a priori de la Raó pura? Són possibles els judicis sintètics a priori en la Metafísica? Estableix els elements a priori de la raó pura.

 6.1 Estètica Transcendental

L’Estètica [11] transcendental estudia les condicions a priori del coneixement sensible. La tesi defensada per Kant és que espai i temps són les condicions necessàries per a què els objectes se’ns donen als nostres sentits. Tot coneixement comença amb l’experiència i la Sensibilitat és la primera capacitat de conèixer. Kant la defineix així:

La capacitat (receptivitat) de rebre representacions per la manera en què ens afecten els objectes, anomena’s Sensibilitat. Així, doncs, mitjançant la Sensibilitat ens en són donats objectes i ella sola ens proporciona intuïcions (Crítica de la Raó Pura A19. B33)

Aquesta capacitat de rebre representacions té dues vessants:

  • Sensibilitat externa (vista, oïda...): ens permet representar-nos a l’espai els objectes com externs al nostre jo.
  • Sensibilitat interna: ens permet tenir consciència dels nostres estats psíquics en el temps.

El resultat del coneixement mitjançant la Sensibilitat és la intuïció sensible.

La Sensibilitat depèn d’unes determinades condicions empíriques (per exemple, per veure cal llum i un organisme preparat amb l’òrgan de la visió, entre d’altres coses), i d’altre tipus de condicions necessàries i universals la més important de les quals és que la percepció ocorre en un espai i un temps determinats, doncs res no es percep fora de l’espai i del temps. El coneixement comença, doncs, amb la sensació, però no tot el que coneixem prové de la sensació. En “allò conegut” per la sensació, el fenomen, Kant diferència entre matèria (el que és empíric) i forma (la manera de conèixer allò empíric). La forma no és sensació, és una condició transcendental de la sensació; per això és a priori. El problema de la sensació el tracta Kant paral·lelament amb la investigació del perquè les Matemàtiques són una ciència.

 6.1.1 Com són possibles els judicis sintètics a ‘priori’ en les Matemàtiques?

Les Matemàtiques són la ciència que estudia l’espai i el temps. El que fa que les Matemàtiques puguen ser una ciència (açò és, que siga possible fer judicis sintètics a priori a partir de les intuïcions d’espai i temps) és el mateix que fa possible el nostre coneixement sensible. La nostra Sensibilitat és espai-temporal, com ho són també les Matemàtiques.
Ara bé, espai i temps no són realitats ni físiques ni metafísiques, no tenen una existència en si i per si, sinó que són formes de la nostra capacitat de percebre; són formes de la intuïció. Així, atès que les Matemàtiques estan fonamentades en les formes de la intuïció, tota intuïció que tinguem estarà subjecta a l’espai i el temps. Com arriba Kant a aquest resultat? Per a arribar a aquest resultat, Kant ha de mostrar tres assercions:

  1. Que espai i temps són a priori (independents de l’experiència).
  2. Que espai i temps són intuïcions i no conceptes de coses reals.
  3. Que aquestes intuïcions pures (espai i temps) són el fonament de la possibilitat dels judicis sintètics a priori en les Matemàtiques.

Les dues primeres proposicions les tracta juntes, en l’exposició metafísica. La tercera, la tracta en l’exposició transcendental.

 6.1.1.1 Exposició metafísica d’espai i temps

En l’exposició metafísica, Kant mostrarà que espai i temps no poden ser conceptes empírics presos de l’experiència i que només poden entendre’s com a representacions necessàries a priori de tot fenomen.

L’exposició metafísica d’espai i temps consta de dues tesis:

  • Espai i temps són a priori, independents de l’experiència. Perquè:
    • Espai i temps no provenen de l’experiència sinó que són el seu supòsit (subjauen a l’experiència). Que ’espai’ és a priori el mostra el fet que no podem tenir experiència de res, si no és en l’espai; que ’temps’ és a priori s’adverteix només en reflexionar que qualsevol percepció sensible és una vivència i que tota vivència és un succeir, una cosa que li succeeix al Jo. I succeir significa que en el curs del temps alguna cosa ve a ser. Per tant, si tota percepció sensible és una vivència i tota vivència és alguna cosa que ens sobrevé, la percepció sensible implica el temps.
    • Podem pensar l’espai sense coses, però no podem pensar les coses sense espai. Per tant, el pensament de les coses suposa l’espai; però el pensament de l’espai, no suposa les coses. Igualment podem pensar el temps sense esdeveniments, però no podem concebre un esdeveniment sense estructura temporal. Per tant, l’espai i el temps són a priori, no provenen de l’experiència.
  • Espai i temps són intuïcions i no conceptes. Una intuïció ens dóna coneixement d’un objecte singular, únic. ’Espai’ no és un concepte perquè no n’hi ha molts espais; l’espai és únic; per això el coneixem per intuïció. Temps no és un concepte perquè no hi ha molts temps, sinó un sol temps. La unitat i la unicitat del temps fa que d’ell no puguem tenir concepte, sinó només intuïció.

Ara ja podem dir que espai i temps són intuïcions pures de la Sensibilitat.

 6.1.1.2 Exposició transcendental d’espai i temps

De l’exposició metafísica concloem que espai i temps són intuïcions pures. L’exposició transcendental demostrarà que espai i temps són les condicions de cognoscibilitat de les coses, fent dependre d’aquesta justificació que les matemàtiques siguen una ciència construïda, la validesa objectiva de la qual ningú no dubta. Kant anomena condicions transcendentals de l’objectivitat les condicions que “posa” el subjecte, per a què l’objecte siga “objecte de coneixement”, en la correlació subjecte-objecte. En aquest sentit, l’exposició transcendental de l’espai i del temps va a consistir en demostrar que espai i temps son les condicions de cognoscibilitat de les coses.

Espai. L’exposició transcendental mostra que l’espai és la condició de possibilitat dels judicis sintètics a priori en la geometria.

La Geometria és una ciència que determina les propietats de l’espai sintèticament i, no obstant, a priori. (CRP, B-40)

En la geometria teòrica, quan definim una figura, el que fem és construir-la (per exemple, diem que el cercle és la corba construïda per una recta que gira al voltant d’un dels seus extrems; que l’esfera és el volum construït amb una circumferència que gira al voltant del diàmetre). I aquestes figures no provenen de l’experiència. Per definir-les intuïm l’espai pur i construïm figures pures. Però, quan passem de la geometria teòrica a la geometria aplicada, ens trobem que allò que hem tret de la pura ment, per pures intuïcions internes, concorda perfectament amb la realitat. D’aquesta manera, la geometria, sense derivar-se de l’experiència, imposa la seua llei a la realitat. Açò és així perquè l’espai imprès en les coses per la nostra Sensibilitat, l’espai a priori, els presta aquesta forma geomètrica i per tant és possible fer judicis sintètics a priori en les matemàtiques.

Segons Kant, les coincidències entre la geometria i la realitat es deuen a què la realitat forçosament ha de tenir la forma de la geometria atès que la geometria, l’estudi de l’espai, és la forma de tota intuïció possible. La Sensibilitat, la nostra facultat de tenir sensacions, és la que imprimeix la forma ’espai’ en les sensacions. L’espai no és doncs una cosa més, a banda de les altres coses, sinó que és la condició que el subjecte imposa a la cosa per a què la cosa siga cognoscible [12].

Temps. L’exposició transcendental mostrarà que el temps (la intuïtivitat i l’apriorisme del temps) és la condició de possibilitat dels judicis sintètics a priori en l’aritmètica. Hem d’intuir el temps per sumar, restar, multiplicar o dividir; i això ho fem, a més, a priori. La condició indispensable per fer-ho és que suposem, com base de totes les nostres operacions, la successió dels moments en el temps.

Kant arriba a la conclusió que espai i temps són les formes de la Sensibilitat. I per Sensibilitat, entén la facultat de tenir percepcions. D’aquesta manera, les Matemàtiques representen un sistema de lleis a priori que s’imposen a tota percepció sensible. En efecte, totes les percepcions sensibles, tots els objectes reals físics estan subjectes a les lleis matemàtiques. Com és açò possible? És possible perquè espai i temps, base de les matemàtiques, no són coses que coneguem per l’experiència, sinó que són formes de la nostra facultat de percebre les coses i, per tant, són estructures que, a priori, imprimim sobre les nostres sensacions per a convertir-les en objectes cognoscibles.

 6.1.2 Idealisme transcendental

L’estètica transcendental posa els fonaments de l’Idealisme Transcendental. L’Idealisme Transcendental pretén descobrir les condicions de cognoscibilitat de l’objecte.

El que l’objecte és, no ho és en si ni per si, sinó en tant que és objecte de coneixement d’un subjecte. El que el subjecte és, tampoc no ho és com un ser absolut, en si ni per si, sinó que ho és en tant que subjecte destinat a conèixer un objecte. En aquesta indissoluble correlació subjecte-objecte està el secret de l’Idealisme transcendental. I, el primer contacte entre el subjecte i l’objecte consisteix en què el subjecte imprimeix les formes d’espai i temps en l’objecte. És per açò que no podem percebre les coses tal com són, sinó tal com ens les representem en l’espai i el temps. Espaiositat i temporalitat són com ulleres necessàries per veure; amb elles veiem les coses en l’espai i el temps, és a dir, veiem els fenòmens. Però no veiem les coses tal com són en si, els noúmens . Espai i temps són formes de la Sensibilitat humana, i no trets objectius de les coses. Kant els atribueix realitat empírica i idealitat transcendental, el que vol dir que són reals perquè formen part de la nostra experiència, però manquen d’existència independent de la nostra experiència. Kant ha proclamat la incognoscibilitat de les coses en si (noümen). Sobre les coses en si no podem tenir coneixement. Només podem conèixer coses extenses en l’espai i successives en el temps, els fenòmens. I com espai i temps no són propietats de les coses, deixa de tenir sentit parlar de conèixer les coses en si. La teoria que sosté que tots els objectes dels sentits són purs fenòmens, o que el que coneixem són fenòmens, l’anomena Kant idealisme transcendental. El coneixement sensible és el primer esglaó del coneixement dels fenòmens. Per accedir al coneixement complet dels fenòmens cal afegir-li a la Sensibilitat els conceptes de l’Enteniment.

 6.2 Analítica Transcendental

L’Analítica Transcendental investiga de quina manera l’Enteniment comprèn el que la Sensibilitat ha percebut sota les formes d’espai i temps.

El nostre coneixement sorgeix bàsicament de dues fonts del psiquisme: la primera és la facultat de rebre representacions (receptivitat de les impressions); la segona és la facultat de conèixer un objecte a través d’aquestes representacions (espontaneïtat dels conceptes). Mitjançant la primera se’ns dóna un objecte; amb la segona, el pensem en relació amb la representació (com a simple determinació del psiquisme). La intuïció i els conceptes constitueixen, doncs, els elements de tot el nostre coneixement, de manera que ni els conceptes poden subministrar coneixement prescindint d’una intuïció que els corresponga d’alguna forma, ni tampoc no ho pot fer la intuïció sense conceptes. [...] Cap d’aquestes propietats és preferible a l’altra: sense Sensibilitat cap objecte ens seria donat i, sense enteniment, cap seria pensat. Els pensaments sense continguts són buits; les intuïcions sense conceptes són cegues. (Crítica de la raó pura, Lògica trascendental, Segona part, B 75)

La Sensibilitat, per si mateixa, no aporta cap coneixement. Necessita de l’Enteniment per a què els fenòmens donats en la Sensibilitat puguen ser pensats, coneguts. Comprendre un fenomen significa que aquest pot ser referit a un concepte. Necessitem incloure aquest nou objecte dins d’una sèrie de conceptes (animal, vegetal, vertebrat, etc que ens permeta conèixer el que fenomènicament se’ns apareix. Açò és el que fa l’Enteniment", organitzar i classificar les intuïcions amb conceptes, els quals li permetran pensar i conèixer els fenòmens.
En l’Analítica Transcendental, Kant establirà les condicions a priori que fan possible pensar un fenomen, és a dir, les condicions necessàries que, unides a les de la Sensibilitat (espai i temps), constituiran l’experiència. Els principis a priori que faran possible pensar l’experiència també faran possible el coneixement científic de la Naturalesa, açò és, la Física. L’Analítica Transcendental mostra quines condicions a priori suposa el coneixement intel·lectual, o el que és el mateix, com són possibles els judicis sintètics a priori en la Física.

Les conclusions fonamentals de la Analítica Transcendental són:

  • En l’Enteniment trobem elements no empírics, elements a priori als quals Kant anomena categories.
  • L’Enteniment imposa condicions intel·lectuals per a poder pensar els objectes que s’ofereixen a la Sensibilitat.
  • Encara que no tenen un origen empíric, les categories i els principis purs de l’Enteniment només poden tenir un ús empíric: poden utilitzar-se per a conceptualitzar o comprendre el material que donat a la Sensibilitat (com quan dic “estic escrivint sobre una taula” o que “el meu braç és la causa del desplaçament de la cadira en el saló”, ...) però no per a conceptualitzar o comprendre el que està més enllà de l’experiència empírica o percepció (com quan dic “déu és un” o “déu és la causa de l’existència de les coses”).

 6.2.1 Analítica dels conceptes

L’Enteniment és la capacitat de pensar les representacions fenomèniques de la realitat que estan ja ordenades i unificades espai-temporalment per la Sensibilitat. Per açò el podem definir com la facultat que unifica i ordena els fenòmens donats per la intuïció sensible amb les categories o conceptes purs.

Veiem açò amb un exemple. "Açò és un arbre" és un judici amb un concepte empíric ’arbre’ i un concepte pur ’substància’. Un concepte empíric és un forma d’organitzar i ordenar la varietat i multiplicitat de les impressions sensibles; i alhora, una “regla” per aplicar tal concepte a altres varietats i multiplicitats semblants. Un concepte pur (categoria) és el que no prové de l’experiència, com ara ’substància’, que ens permet dir “açò és un arbre”, segons una regla que pertany només a l’Enteniment. Amb les categories jutgem (pensem) els objectes sensibles intuïts: no podem anomenar “arbre” a cap cosa si prèviament no tenim el concepte “substància”.

 6.2.1.1 Deducció Metafísica de les categories

La deducció metafísica de les categories és l’explicació de què són les categories i quantes són. Les categories són les formes pures a priori de l’Enteniment. Hi ha tantes categories (regles de pensar) com tipus de judicis (maneres de pensar les coses). Kant dedueix les categories de les dotze classes de judicis que la lògica del seu temps classificava en quatre grups de tres, en un esquema amb reminiscències aristotèliques: quantitat, qualitat, relació i modalitat.

a) Els judicis i la seua classificació

En la lògica formal els judicis solen dividir-se segons quatre punts de vista: quantitat, qualitat, relació i modalitat. I des de cadascú d’aquests punts de vista, els judicis es divideixen en tres tipus:

  • Segons la quantitat del subjecte:
    • Individuals: afirmen alguna cosa d’un subjecte singular («aquest A és B» o «Kant és filòsof»).
    • Particulars: afirmen de diversos subjectes alguna cosa («alguns A són B» o «alguns éssers humans són filòsofs»).
    • Universals: el subjecte és un concepte pres en tota la seua extensió («tot A és B» o «tot ser humà és mortal»).
  • Segons la qualitat:
    • Afirmatius: prediquen el predicat del subjecte; diuen que una cosa és «açò» ("Kant és filòsof”).
    • Negatius: no prediquen el predicat del subjecte («l’àtom no és simple»).
    • Infinits: prediquen del subjecte la negació del predicat ("els ocells són no mamífers"). El judici infinit conté limitacions perquè diu el que una cosa no és i deixa obert un camp infinit del que poguera ser. No fa més que limitar el subjecte.
  • Segons la relació:
    • Categòrics: afirmen sense cap condició el predicat del subjecte («l’aire és pesat»).
    • Hipotètics: afirmen el predicat del subjecte sota una condició («si A és B, llavors és C» o «si Joana és italiana, és europea»);
    • Disjuntius: afirmen alternativa i exclusivament un predicat o un altre, o diversos predicats («A és B o C» o «Joana és argentina o italiana»).
  • Segons la modalitat:
    • Problemàtics: afirma del subjecte el predicat com possible («A pot ser B»);
    • Assertòrics: el predicat s’afirma amb veritat («A és B» o «la calor dilata els cossos» -aquest judici és assertiu, perquè així ocorre, però podria ser d’una altra manera);
    • Apodíctics: el predicat s’afirma del subjecte com predicat necessari del subjecte ("A és necessàriament B" o "la suma dels angles d’un triangle ha de ser dos rectes" i no pot per menys de ser dos rectes).

b) Les categories

Les categories són les formes pures a priori de l’Enteniment. Les categories són conceptes buits de l’Enteniment, són les eines utilitzades per aquest per tal d’ordenar el coneixement sensible. Són la condició universal i necessària que possibilita la comprensió dels fenòmens. Són les que possibiliten els judicis sintètics a priori en la Física. Per això, les lleis de la Naturalesa, les lleis de la Física, són les lleis de la Raó, del nostre propi pensar. Les lleis de la Física remeten al subjecte epistèmic, i no a la de la realitat en si (noümen).

  • Des del punt de vista de la quantitat, els judicis donen lloc a les categories següents:
    • Unitat (judicis individuals).
    • Pluralitat (judicis particulars).
    • Totalitat (judicis universals).
  • Des del punt de vista de la qualitat:
    • Realitat, en el sentit d’essència (judicis afirmatius).
    • Negació (judicis negatius).
    • Limitació (judicis infinits).
  • Dels judicis segons la relació, Kant extrau les categories següents:
    • Substància i accident (judicis categòrics).
    • Causa i efecte (judicis hipotètics).
    • Reciprocitat (judicis disjuntius).
  • Dels judicis de modalitat:
    • Possibilitat/impossibilitat (judicis problemàtics).
    • Existència/inexistència (judicis assertòrics).
    • Necessitat/contingència (judicis apodíctics).

Les categories són les formes pures a priori de l’Enteniment. Les categories són conceptes buits de l’Enteniment, són les eines amb les quals l’Enteniment ordena el coneixement sensible, són la condició universal i necessària que possibilita la comprensió dels fenòmens, són les que possibiliten fer judicis sintètics a priori en Física. És per açò que les lleis de la Naturalesa, les lleis de la Física, són les lleis de la Raó, del nostre propi pensar. Les lleis de la Física remeten al subjecte epistèmic, i no a la de la realitat en si (noümen).

Tipus de judicis i Categories

 6.2.1.2 Deducció Transcendental de les categories

Què són les categories? La deducció transcendental de les categories mostrarà que aquestes són les condicions necessàries per a la comprensió intel·lectual dels fenòmens, o de l’experiència. I, a més a més, són les condicions de possibilitat dels judicis sintètics a priori en la Física. Amb la deducció transcendental de les categories, Kant estableix que les condicions del coneixement són alhora les condicions de l’objectivitat, de la realitat de les coses.

D’on ens provenen les categories? Podríem dir que les categories ens vénen de l’experiència, però no és així. Si les condicions del coneixement (les categories) ens les proporcionaren les impressions sensibles que ens envien les coses, Hume tindria raó i el coneixement universal i necessari seria impossible. Les coses només envien impressions sensibles; les impressions sensibles s’agruparien en les nostres ments com vivències pures, d’una manera casual, arran d’associacions de semblança, de contigüitat, de contrast. Aleshores esperaríem que el sol isquera demà pel simple costum d’haver-lo vist eixir fins ara, però no per un fonament real. Si les intuïcions foren les encarregades de proporcionar-nos les categories, que són condicions del coneixement, no hauria coneixement científic.

Però, si les categories no les obtenim de l’experiència, aleshores les posa el subjecte epistèmic. Aquí arribem, de nou, al gir copernicà. Tot coneixement d’un objecte, tota síntesi d’una multiplicitat, la fa un subjecte. Condició prèvia a tot objecte possible de l’experiència és, doncs, l’existència d’una consciència que siga raó i origen de la unitat i de la síntesi. Aquest subjecte l’anomenà Kant "unitat transcendental de la consciència", "unitat sintètica i originària de l’apercepció", "subjecte transcendental", "jo transcendental" (per a diferenciar-lo d’un "jo empíric"). Cap experiència de coneixement és possible sense l’existència d’aquest jo transcendental, punt cap on convergeixen, mitjançant successives síntesi, la multiplicitat i dispersió de l’experiència. El jo transcendental, per fer la síntesi, per a construir-ne l’objecte, aplica les categories. Aquest és l’origen de l’objectivitat, del coneixement objectiu: tot el que és objecte de coneixement ho és perquè pot estar pensat segons les categories de l’Enteniment. I, per les mateixes raons, també aquest és l’origen de la intersubjectivitat i de la possibilitat de la ciència. D’aquesta manera, l’Enteniment passa a ser també legislador de la Naturalesa perquè imposa les regles o lleis (a priori) a les quals està sotmesa l’experiència.

En quin àmbit poden ser aplicades les categories? La deducció transcendental de les categories delimita l’àmbit on poden ser utilitzades. El coneixement està format per dos elements: el concepte amb el qual pensem un objecte i la intuïció per la qual rebem aquest objecte. Si manca cap dels dos elements, ens trobem o davant d’una intuïció cega o davant d’un concepte buit. Per açò, el coneixement que proporcionen les categories constitueixen l’experiència, però no poden ser aplicades més enllà de l’experiència.

Kant fa una teoria del coneixement que, com propedèutica de la Metafísica, elimina la cosa en si (noümen) en tant que objecte de coneixement i fixa la correlació entre el subjecte i l’objecte en el coneixement: el subjecte és qui converteix la cosa en si (noümen) en objecte de coneixement (fenomen). Subjecte i l’objecte són termes correlatius que sorgeixen en l’àmbit del pensament humà.

 6.2.2 Analítica dels principis

La segona part de l’Analítica Transcendental s’ocupa de com apliquem les categories als fenòmens. Dit d’una altra manera, de com podem formular judicis sintètics a priori sobre l’experiència a partir de les categories. La resposta, la dóna Kant en dos passos: amb la doctrina de l’esquematisme dels conceptes purs i amb la del sistema dels principis de l’Enteniment.

 6.2.2.1 Esquematisme dels conceptes purs

Mitjançant les categories comprenem les intuïcions empíriques. Comprendre alguna cosa mitjançant una categoria significa que aquesta cosa està continguda en la categoria en qüestió. Una condició per a usar un concepte és, segons Kant, que hi haja una semblança entre el concepte i allò al que s’aplica el concepte. I açò és el que ocorre amb un concepte empíric i allò al que aquest concepte és aplicable. Però no ocorre el mateix amb les categories: entre una categoria i allò al que s’aplica hi ha un abisme. La connexió entre la categoria i el que és donat al sentit s’estableix a través del concepte empíric [13], i la connexió entre el concepte empíric i la categoria s’estableix pel fet que la categoria és una regla per al concepte empíric. Però la condició sota la qual una categoria pot donar regles per a conceptes empírics és, segons Kant, que estiga esquematitzada, és a dir, que estiga sotmesa a la determinació transcendental del temps, o si es vol, que done regles a priori per a la successió temporal.

Els esquemes, doncs, no són més que determinacions a priori del temps, segons regles, i aquestes, segons l’ordre de les categories, es refereixen a la sèrie del temps, al contingut del temps, a l’ordenació del temps i, finalment, al concepte del temps, pel que fa a tots els objectes possibles (B 184-185)

L’exposició del sistema complet dels esquemes transcendentals està feta segons l’ordre de les categories. Així, l’esquema de cada categoria conté i fa representable els següents aspectes del temps en relació amb la totalitat dels objectes possibles: sèrie, contingut, ordre i conjunt. Vegem-ho:

  • L’esquema de la categoria de quantitat representa la producció (síntesi) del temps mateix en l’aprehensió successiva d’un objecte. Està representat pel número, doncs li correspon a aquest el presentar l’addició successiva d’unitats homogènies.
  • L’esquema de la qualitat està representat pel fet d’omplir el temps o la síntesi de la sensació amb la representació del mateix. En efecte, tota sensació posseeix una magnitud mitjançant la qual pot omplir el temps, en major o menor grau, fins a poder reduir-se a res. Existeix, doncs, un trànsit de la realitat a la negació que converteix cada realitat en representable com un quàntum.
  • L’esquema de la relació és necessari representar-se el llaç que lliga les percepcions entre si en tot temps. Per a cada categoria existeix un esquema:
    • L’esquema de la categoria de substància és la permanència en el temps, açò és, la seua representació com a substrat de determinació empíric-temporal; en general, substrat que roman, mentre tot canvia.
    • L’esquema de la categoria de causalitat consisteix en el coneixement que la successió d’allò múltiple es troba sotmesa a una regla.
    • L’esquema de la categoria de comunitat (acció recíproca) o de causalitat recíproca de la substància respecte dels accidents és la coexistència de les determinacions d’una en relació amb les de les altres, conforme a una regla universal.
  • L’esquema de la modalitat, ens representem el temps mateix com a correlat que determina si un objecte pertany al temps, i com és possible aquesta pertinença. Així:
    • L’esquema de la categoria de possibilitat representa la concordança de la síntesi de diferents representacions amb les condicions del temps en general.
    • L’esquema de la categoria de realitat representa l’existència en un temps determinat.
    • L’esquema de la categoria de necessitat representa l’existència d’un objecte en tot temps.

Els esquemes són absolutament necessaris per a la sensibilització de les categories. Només gràcies als esquemes, les categories poden ser aplicades a les coses tal com se’ns manifesten per a convertir-les en objectes coneguts (fenòmens). Així els esquemes transcendentals es converteixen en les condicions universals i necessàries de tot ús empíric de les categories. Els esquemes no només permeten l’aplicació de les categories als fenòmens, fent-los objectius, sinó que, a més, limiten el seu ús a l’experiència.

 6.2.2.2 Sistema dels principis de l’Enteniment

Sobre els esquemes es recolzen els principis generals que l’Enteniment aplica a la naturalesa per a fer-la comprensible a través de la necessitat i la universalitat. Aquests principis són les regles de l’ús objectiu de les categories i en aquest sentit poden considerar-se com les condicions intel·lectuals del seu ús empíric. Kant aplica als quatre grups de categories quatre principis diferents:

  • Principis matemàtics: Són principis per a la construcció d’objectes. Fan referència a l’existència o constitució d’alguna cosa com a objecte en l’experiència. Regeixen l’experiència possible. Estan referits només a la forma dels fenòmens. No són principis matemàtics, sinó principis legitimadors de l’aplicació de les Matemàtiques als fenòmens.
    • Principi dels axiomes de la intuïció: totes les coses són magnituds extenses. Aquest principi posa de manifest que tot allò que vulga convertir-se en objecte d’experiència, ha de ser abans una magnitud extensa [14]. Aquest principi explicita els trets implícits en la categoria ’quantitat’.
    • Principi de les anticipacions de la percepció: tot el que és real té magnitud intensiva, és a dir, un grau. Aquest principi determina l’objecte de l’experiència en allò que constitueix la seua realitat mateixa. Està referit a la matèria del fenomen, que és allò real de la sensació mateixa. Amb aquest principi constituïm l’aspecte quàntic-material d’un objecte.
  • Principis dinàmics: Constitueixen les regles conforme a les quals s’explica el fenomen en tant que objecte del coneixement físico-matemàtic.
    • Principi de les analogies de l’experiència: l’experiència només és possible quan n’hi ha una connexió necessària entre percepcions sensibles. Les analogies són principis per a la síntesi d’allò múltiple pel que fa al temps. Estableixen les condicions de l’experiència [15]. Substància, causalitat i interacció (reciprocitat) són condicions necessàries per a crear una unitat pel que fa al que Kant anomena les tres maneres del temps: permanència, successió i simultaneïtat. Així, un objecte podrà estar en relació amb el temps de tres formes diferents: respecte a la seua permanència en el temps, respecte a la successió amb uns altres en el temps, respecte a la simultaneïtat amb uns altres en el temps.
      • Primera analogia: principi de la permanència de la substància. Una condició necessària per a decidir si quelcom ocorre abans de, després de o simultàniament a una altra cosa, és que n’hi haja alguna cosa que romanga in-canviada, és a dir, que hi haja un subjecte del canvi, la substància.
      • Segona analogia: tots els canvis es produeixen de conformitat amb la llei de connexió de causa i efecte. Si veig que alguna cosa succeeix, puc saber a priori que n’hi ha una causa. Però només l’experiència pot decidir quina és aquesta causa.
      • Tercera analogia: totes les coses que existeixen simultàniament es troben en relació recíproca.
    • Principi dels postulats del pensament empíric: “Postulat” significa requeriment, exigència. Indiquen les exigències a les quals estan obligats els objectes de l’experiència en tant que poden posseir diferents maneres d’existència: possible, real o necessària.
      • Primer postulat (possibilitat). El postulat de la possibilitat exigeix que el concepte d’una cosa haja d’estar conforme amb les condicions formals de l’experiència en general. Aquest requeriment constitueix la veritat transcendental del coneixement, la qual precedeix a la seua veritat empírica.
      • Segon postulat (realitat). El criteri per a què alguna cosa siga real és que aparega com a percepció sensible, o puga ser relacionada amb ella. Només la percepció sensible pot decidir el que és real.
      • Tercer postulat (necessitat) Una conseqüència de la segona analogia sembla ser que tot el que és real és també necessari. Tot ocorre segons determinada llei i per tant tot ha de ser necessari. La diferència entre allò real i allò necessari és, per tant, epistemològica. Que alguna cosa aparega com a percepció sensible ens autoritza merament a dir-li real. Només quan alguna cosa és reconeguda com a esdeveniment deduïble per una llei empírica particular, és reconeguda com a necessària.

El sistema dels principis de l’Enteniment és també el sistema de la unitat de la Naturalesa i de la unitat que representa el coneixement. L’Enteniment construeix un món, o una Naturalesa, perquè la seua tasca consisteix a aconseguir la síntesi de la diversitat, la unitat de la multiplicitat. Ara bé, adverteix Kant, encara que “els principis de l’Enteniment pur no són una altra cosa que principis a priori de la possibilitat de l’experiència i que a l’experiència es refereixen tots els judicis sintètics a priori”, la ment humana tendeix a aplicar-los més enllà de l’experiència, en tractar la cosa en si (noümen) com si fos la cosa percebuda per la intuïció, com si fos el fenomen, portada pel mateix impuls que l’obliga, en la seua tasca impossible i necessària alhora, a fer Metafísica, a plantejar-se preguntes que no pot rebutjar, però que tampoc no pot contestar.

 6.3 Dialèctica Transcendental

 6.3.1 ¿Es possible la metafísica com a ciència?

La Dialèctica Transcendental [16] tracta sobre si són possibles els judicis sintètics a priori en la Metafísica, o si és possible la Metafísica com a ciència. La resposta de Kant és negativa. La Metafísica no és possible com a ciència perquè no respecta les condicions de tot coneixement possible i alhora de tota objectivitat possible establertes en l’Estètica i l’Analítica Transcendentals. La Metafísica pretén conèixer les coses en si mateixes i de les coses en si mateixes no hi pot haver coneixement, doncs aquest ha estat definit com coneixement de fenòmens.

Hem vist que tot coneixement és i es verifica com a confluència de dos grups d’elements: els formals i els materials. El grup d’elements formals ve determinat per les condicions a priori de l’espai, del temps i les categories; però l’espai, el temps i les categories només són formes, condicions ontològiques que s’apliquen, s’imprimeixen sobre el material proporcionat per la percepció sensible. L’altre grup d’elements, que conflueix amb els elements formals per a construir el coneixement, és la percepció sensible que, emmotlant-se i subjectant-se a les formes d’espai, temps i categories, constitueix el que anomenem ’objectivitat’, la realitat de l’objecte a conèixer.

No obstant açò, la Metafísica pretén que la Raó puga conèixer les coses en sí. Kant vol mostrar per què la Metafísica té aquesta il·lusió d’arribar a les coses en sí mitjançant idees racionals. Els objectes, les coses en si (ànima, univers, déu), que pretén conèixer la Metafísica, no ens en són donats en l’experiència sensible. La Raó arriba a les coses en si perquè és el poder de sintetitzar impressions, de fer unitats sintètiques. Aquest poder sintètic de la Raó es legítim quan recau sobre el material donat per l’experiència. Però la Raó no s’atura i fa funcionar la seua capacitat de síntesi fora dels límits de l’experiència; la Raó no es conforma amb unes quantes síntesis, que anomenem coses, substàncies, la calor, l’electricitat, el magnetisme, els cossos, sinó que vol fer una síntesi de síntesi fins arribar a unitats que comprenguen la totalitat del sintetitzable, de l’unible. I quan ha aconseguit aquestes síntesis totals, ha arribat als objectes tradicionals de la Metafísica: ànima, univers i déu [17], els quals són anomenats per Kant idees. Ara bé, aquestes síntesis totalitàries estan fonamentades en la categoria ’causa-efecte’. En el seu afany per conèixer, la raó passa successivament d’un efecte a la seua causa en un procés infinit perquè vol arribar a l’incondicionat. L’incondicionat no es dóna mai en la nostra experiència; però la raó vol l’incondicionat. És per açò que, en lloc d’anar de l’efecte a la causa en una sèrie infinita, bota sobre la sèrie, pren la totalitat de la sèrie, la sintetitza en una idea i estableix l’ànima, l’univers i déu, com unitats incondicionades d’aquestes sèries infinites condicionades. Aquest bot il·legítim d’allò que està condicionat a la totalitat incondicionada és el que comet la Metafísica. Veiem-ho.

 a) Ànima

Kant fa veure que de l’ànima no podem predicar no res, perquè l’ànima no pot ser objecte de coneixement atès que no es tracta d’un fenomen donat en l’experiència. En l’experiència, en el temps, que és on es donen els fenòmens anímics, l’única cosa que obtenim quan mirem cap al nostre interior és una sèrie constant de vivències, que es desplacen unes a altres i que, a més a més, cadascuna d’elles té, dins de si, un senyal doble: per una banda, és vivència d’un jo i, per una altra, vivència d’una cosa; però no trobem cap vivència que puga ser considerada com el que anomenem ’ànima’. Per tant, no podem, sense transgredir les condicions del coneixement, considerar l’ànima com una cosa a conèixer. Així la psicologia racional [18] comet una transgressió en presentar-nos la idea ’ànima’ com una cosa fora del temps.

 b) Univers. Antinòmies de la Raó pura

Kant fa veure que si prenem l’univers com una cosa en si de la qual podem predicar propietats metafísiques, ens trobarem que de l’univers podrem fer afirmacions contradictòries. Cadascuna d’aquestes contraposicions de tesi i antítesi, igualment aprovatòries pel que fa a l’univers, les anomena Kant antinòmies de la Raó pura; i en descobreix quatre en la Metafísica.

  • Primera antinòmia.
    • Tesi: l’univers té un principi en el temps i límits en l’espai.
      Demostració: L’univers ha de tenir un principi en el temps, perquè si no fos així mancaria de sentit açò que anomenem esdevenir [19]. Si l’univers és una cosa que existeix, ha d’haver començat a existir en un moment del temps i acabarà d’existir en un altre moment del temps. I, per altra banda, l’univers tampoc no pot ser infinit en l’espai, ha de tenir límits perquè tot el que existeix representa una realitat que no és l’espai, sinó una cosa en l’espai, del contrari es podria confondre amb l’espai mateix.
    • Antítesi: l’univers és infinit en el temps i en l’espai.
      Demostració: Si suposem que l’univers va tenir un principi en el temps, què hi havia abans? Manca de sentit suposar que abans de l’univers, res no existia, perquè del no-res, res no ix. Per a què l’univers existisca, abans hi havia d’haver existit alguna cosa i, aquesta cosa havia d’existir en el temps. Ara bé, si va existir quelcom abans de l’univers en el temps és perquè no hem utilitzat la paraula ’univers’ en tota la seua extensió, doncs d’haver-ho fet, hauríem inclòs aquesta cosa dins el concepte ’univers’.
  • Segona antinòmia:
    • Tesi: tot el que existeix a l’univers està format per elements simples, indivisibles.
      Demostració: l’existència de quelcom implica necessàriament que aquesta cosa, que existeix a l’espai, estiga composta d’elements mínims, indivisibles; que són simples.
    • Antítesi: el que existeix a l’univers no està format per elements simples, sinó per elements infinitament divisibles.
      Demostració: si suposem l’existència de quelcom a l’espai i aquesta cosa és real, aleshores ocupa un lloc de l’espai; i si ocupa un lloc de l’espai, té extensió; i si és extensa és divisible.
  • Tercera antinòmia:
    • Tesi: l’univers ha de tenir una causa, la qual siga in-causada.
      Demostració: per la categoria ’causalitat’, no podem suposar alguna cosa real que no siga l’efecte d’una causa; per tant, no podem de cap manera detenir-nos en la investigació de les causes.
    • Antítesi: l’univers no pot tenir una causa, que ella al seu torn no haja estat causada.
      Demostració: si ens detenim en la investigació de les causes, tot el nostre coneixement de les coses reals roman penjat d’una incògnita, d’una contingència absoluta.
  • Quarta antinòmia: (és una variant de l’anterior)
    • Tesi: ni a l’univers ni fora d’ell no hi pot haver un ser necessari.
    • Antítesi: a l’univers o fora d’ell ha d’haver-hi un ser necessari.

Com vegem, podem emetre tesis contradictòries sobre l’univers i igualment plausibles als ulls de la raó pura. Açò, però, no pot ser. Ha d’haver-hi alguna errada. Segons Kant en les antinòmies matemàtiques (les dues primeres), l’errada és prendre ’espai’ i ’temps’ com coses en si, en comptes de prendre-les com formes que la nostra facultat de conèixer imprimeix als fenòmens. Per tant, les tesis i les antítesis de les dues primeres antinòmies són falses, perquè el seu punt de partida és un supòsit contrari a les lleis i condicions del coneixement.

En les dues últimes antinòmies, la solució per a Kant és la contrària. Les tesis i les antítesis poden ser ambdues vertaderes. Perquè les tesis s’ajusten a les lleis del coneixement, com quan es pensa, amb raó, que de tot ser, de tota realitat hi ha una causa que la determina, i aquesta al seu torn també té una causa, i així successivament. Però en canvi les dues antítesis boten per sobre de les condicions de tot coneixement possible i es refereixen a coses en si. Ara bé, suposem que existisca una via per arribar a les coses metafísiques, que no fos la del coneixement científic. Suposem que existisca al camp de la consciència humana una activitat que no siga l’activitat de conèixer, però que puga conduir-nos a l’aprehensió o captació de les coses metafísiques. Aleshores les tesis i les antítesis seran perfectament compatibles, perquè les tesis són vàlides en el món dels fenòmens, mentre que les antítesis són vàlides en el món dels noúmens.

 c) Déu

Kant troba en les proves que tradicionalment s’han fet de l’existència de déu una errada de raonament: la raó eludeix les condicions de tot coneixement possible, de tota objectivitat possible.

Kant agrupa les proves tradicionals de l’existència de déu en tres arguments principals:

  • L’argument ontològic: jo tinc la idea d’un ser perfecte; aquest ens perfecte ha d’existir, perquè si no existira li faltaria la perfecció de l’existència i no seria perfecte. Kant discuteix aquest argument en mostrar que ’existència’, és una categoria; una categoria formal la qual només podem aplicar-la legítimament a les percepcions sensibles. De manera que per afirmar que quelcom existeix, no n’hi ha prou amb tenir la idea d’aquest quelcom, sinó que a més cal tenir la percepció sensible corresponent. Com que de déu no tenim, no podem tenir, la percepció sensible corresponent, tampoc no podem afirmar la seua existència. O dit d’una altra manera: podem dir que tenim la idea d’un ens perfecte; que tenim la idea que aquest ens perfecte existeix, perquè en l’idea d’un ens perfecte està continguda la idea de l’existència. Però de les idees no ens podem eixir.
  • L’argument cosmològic consisteix a enumerar un sèrie de causes fins a tenir que detenir-se en una causa in-causada, que és déu. Però açò és fàcil de refutar. L’errada del raonament està en el fet que de sobte s’acaba d’aplicar la categoria ’causalitat’ sense cap motiu.
  • L’argument físic-teleològic, el de la finalitat. Consisteix a descriure i descobrir en la Naturalesa algunes formes reals de les coses adequades a un fi, com ara l’estructura de l’ull humà per a veure, el funcionament de les quals no el podrem explicar sense l’existència d’una intel·ligència creadora. Kant mostra que el concepte ’fi’ és un dels conceptes metòdics que utilitzem per descriure la realitat, però del qual no podem traure cap altra conseqüència, sinó que tal o qual forma és adequada a un fi. No podem, sense eixir-nos dels límits de l’experiència, traure d’aquesta adequació a un fi conclusions referents al creador d’aquestes formes.

 6.3.2 Resultats de la Dialèctica transcendental

Kant ha mostrat que l’errada de les argumentacions de la Metafísica es troba en el fet que eludeix els límits de l’experiència; que aplica les categories o no les aplica a capritx; que pren per objecte de coneixement el que és incognoscible, la cosa en si (noümen). La Metafísica, per tant, comet l’errada de voler conèixer l’incognoscible. És, doncs, una disciplina impossible.

La Crítica de la Raó pura, que és una propedèutica, una teoria del coneixement destinada a antecedir la Metafísica, ens condueix a la conclusió que la Metafísica és impossible en tant que coneixement científic al mateix nivell de la Matemàtica o la Física. La Metafísica, que des de Parmènides té la pretensió de ser un coneixement científic, racional, teorètic, de les coses en si, és, en tant que coneixement científic completament impossible. Les idees transcendentals no ens ofereixen cap coneixement científic. Però açò no significa que Kant no les concedira valor. No tenen un ús cognoscitiu, però sí tenen un ús regulatiu: unifiquen els coneixements de l’Enteniment. En el seu ús regulatiu, les idees transcendentals assenyalen, negativament, els límits que el coneixement científic no pot traspassar. I positivament impulsen l’ésser humà a seguir investigant, tractant de trobar una major unificació i coherència entre tots els seus coneixements.

I així Kant prepara el terreny per a una nova Metafísica, elaborada per la Raó pràctica que tindrà l’Ètica i l’home com suport per a fonamentar les idees transcendentals.

Notes

[1Tautologia: del grec tauto = el mateix y logia = dir, un dir el mateix, un repetir el mateix

[2Què vol dir aquest títol? El sentit que li dóna Kant a la paraula crítica és l’etimològic: crítica significa investigació, estudi. Pura és el mateix que a priori, és a dir, independent de l’experiència. Raó és el conjunt de les facultats superiores (Sensibilitat, Enteniment i raó). Per tant, “crítica de la raó pura” significa la investigació de la raó en el seu funcionament independent de l’experiència.

[3La psicologia racional és la part de la metafísica encaminada a mostrar que l’ànima és simple i per consegüent immortal.

[4L’esdevenir és, precisament, que tot el que existeix comença a existir en un moment i acaba d’existir en un altre moment.

[5Cfr. Kant. Llegir Crítica de la raó pura: Pròleg de la segona edició de Paula Camacho Martínez, Jesús Antonio Fernández Zamora, Carlos López Baeza, Miguel José Llofriu Terrasa, Guillermo Quintás Alonso. pàg. 45-46

[6Aquesta manera d’entendre el coneixement, no és nova en la història. Es va aplicar en les Matemàtiques, en els temps d’Euclides (ss. -IV / -III), i en les ciències de la Naturalesa, en els temps de Galileu (s. XVII). Les matemàtiques gregues fundaven la seua certesa en la construcció de la figura que el geòmetra concebia a la seua ment; la ciència moderna funda la seua innovació en el fet que és ella la que interpel·la la Naturalesa mitjançant les seues hipòtesis. La filosofia (Metafísica), per progressar com ciència, ha de fer el mateix

[7Per a Kant, i pels seus predecessors (des de Descartes fins a Hume), la filosofia és sobretot teoria del coneixement. Però n’hi ha una diferència fonamental: quan els seus predecessors parlaven de coneixement (la ciència estava en procés de construcció), teoritzaven sobre com hauria de fer-se la ciència; en canvi, quan ho va fer Kant, la ciència ja estava feta, era el coneixement físico-matemàtic de la Naturalesa establit per Newton. La diferència radica en el fet que la formulació matemàtica de les lleis de la naturalesa ja no era una possibilitat, sinó una realitat.

[8Tautologia: del grec tauto = el mateix y logia = dir, un dir el mateix, un repetir el mateix

[9Kant divideix aquest problema en tres parts perquè divideix el coneixement humà en tres grans grups:

  • el coneixement matemàtic ens posa en presència de les formes universals de tots els objectes, de tot ésser, de tota existència;
  • el coneixement físic (per Física entén Kant la ciència de la naturalesa -el conjunt de tots els objectes reals- en general) és el coneixement de la realitat mateixa, el coneixement de les coses;
  • la Metafísica és la ciència d’aquells objectes que no ens en són accessibles en l’experiència.

[10Què vol dir aquest títol? El sentit que li dóna Kant a la paraula crítica és l’etimològic: crítica significa investigació, estudi. Pura és el mateix que a priori, és a dir, independent de l’experiència. Raó és el conjunt de les facultats superiores (Sensibilitat, Enteniment i raó). Per tant, “crítica de la raó pura” significa la investigació de la raó en el seu funcionament independent de l’experiència.

[11El significat del terme ’estètica’ en Kant és el seu sentit etimològic. Estètica deriva de la paraula grega ’aisthesis’, que significa sensació; també significa percepció. L’estètica és, doncs, la teoria de la Sensibilitat en tant que facultat de tenir percepcions sensibles.

[12Açò vol dir que l’espai, sent una forma de la nostra facultat de percebre objectes, imprimeix a les coses la seua pròpia estructura; és per açò que després les coses tenen l’estructura de l’espai.

[13La categoria ’substància’ està relacionada amb el concepte ’gat’, de la mateixa manera que el concepte ’gat’ està relacionat amb un gat particular o amb una imatge mental particular d’un gat.

[14ha de posseir les característiques de l’ens matemàtic: ser mesurable, quantificable, posseir figura, grandària, etc.

[15Si per Naturalesa entenem la connexió de les coses que existeixen, i si, a més tot existeix en el temps, aleshores les analogies determinen la Naturalesa. Les lleis empíriques, la validesa de les quals es verifica per l’experiència, són, doncs, solament possibles en virtut de la condició a priori de l’experiència que proporcionen les analogies.

[16Es diu Dialèctica transcendental perquè en ella es verifica una discussió de la raó amb si mateixa, un xoc de tesi i antítesi, sobre la possibilitat de la Metafísica.

[17’Ànima’ és la síntesi última que la raó fa de totes les nostres vivències. ’Univers’, la síntesi total de tot el que pot contraposar-se al jo pensant, tot objecte a conèixer. I, ’Déu’ és la síntesi suprema no sols de les coses que existeixen, de l’univers, sinó també de les meues vivències i de la meua ànima mateixa.

[18La psicologia racional és la part de la metafísica encaminada a mostrar que l’ànima és simple i per consegüent immortal.

[19L’esdevenir és, precisament, que tot el que existeix comença a existir en un moment i acaba d’existir en un altre moment.

Bibliografia

  • García Morente, M. Lecciones Preliminares de Filosofía. Ed. Porrúa. Lecciones XV a XX.
  • Ferrater Mora, J. "Ilustración" en Diccionario de Filosofía. Ed. Alianza.
  • Hartnack, J. La teoría del conocimiento de Kant. Ed. Cátedra, 1981
  • J. Cortés Morató y A. Martínez Riu. Diccionario de filosofía en CD-ROM. Editorial Herder S.A. Barcelona. 1996
  • Rábade Romeo, Sergio y otras Kant: Conocimiento y racionalidad. El uso teórico de la razón. Ed Cincel, 1988
  • Tejedor Campomanes, C. Historia de la Filosofía en su marco cultural Ediciones SM Madrid, 1995.

info portfolio

Documents adjunts